dijous, 20 de novembre de 2014

Fer la fi del Cagaelàstics

No sempre és fàcil determinar quin és l'origen d'una expressió o frase feta, perquè són molt antigues, perquè en la transmissió s'ha perdut la història que la va originar o perquè tracta de personatges que en el seu moment podien ser coneguts, però dels quals ara mateix en desconeixem els mèrits per haver passat a la memòria popular del refranyer.I com més enllà anem, més dificultat tindrem de trobar-hi rastres.

Avui volia parlar d'una expressió que podem datar amb certa precisió i explicar-ne l'origen i el sentit. És la frase feta Fer la fi del Cagaelàstics.

L’expressió apareix en una auca dedicada a la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, titulada L’auca de l’enfadós (o la fi del cagaelàstics), publicada per Edicions de la Magrana, el 1980, en un recull de Joan Crexell: La fi del cagaelàstics. Poesia política anònima (1939-1979). Apareix reeditat posteriorment com a opuscle per Editorial el Llamp, al 1989, sota el títol A Franco. Tretze poemes catalans 1939-1975. L’auca és atribuïda a Joan Oliver, Pere Quart, però com passa amb la majoria d’obres que han volgut ser pretesament anònimes, mai sabrem del cert l’autoria de qui les va imaginar.

L’expressió vol dir tenir una mala fi. I seria equivalent a altres expressions com Anar a mal borràs o Fer la fi d'en Camot o d'en Becaina, que eren uns bandolers coneguts, l'un per la zona del País Valencià, l'altre per la zona de Girona. En castellà en dirien Acabar como el gallo de Morón.

La documentació més antiga de la dita és del 1979, en el llibre de Sever Perramon i Barnadas, Proverbis, dites i frases fetes de la llengua catalana, publicat per Editorial Millà.

Sorprèn trobar-lo reproduït en la segona edició dels Refranys personals, de Joan Amades, publicat per Editorial Selecta, perquè la primera edició és de 1935 i això ens faria avançar unes quantes dècades l’aparició de la dita i desmuntaria la teoria que és una dita dedicada al dictador Franco. Però aquesta segona edició no és fidel als continguts de la primera edició i prova d’això és que aquesta expressió hi és afegida. D’aquestes edicions en tenia cura la cunyada de Joan Amades, Consol Mallofré, curadora de l’obra i el llegat de Joan Amades. I en el cas d'aquesta segona edició és una segona edició corregida i augmentada, encara que en cap lloc ens ho diguin i haguem d'acarar les dues edicions per a poder-ho esbrinar.

[Rectificació juny 2016]: Gràcies als comentaris d'una lectora d'aquest blog, trobo una referència molt anterior de l'expressió. En concret de l'any 1923 a la revista "La Tuies", núm. 11. L'expressió fa referència a un episodi grotesc d'un trobador que feia cançons d'època i que va guanyar un concurs de poesia. El premi consistia en uns elàstics brodats. Us podeu imaginar la resta de la història...

Reprodueixo, per acabar l'auca completa.

AUCA DE L'ENFADÓS (O LA FI DEL CAGAELÀSTICS)
Pel Sant de la Pilarica
a dintre del llit es fica.

Diuen que és un refredat
que ja el tenen controlat.

Quan agafa la gripota
té por d'estirar la pota,

perquè el cor se li ha embalat
i el ronyó se li ha parat.

Tot el "bunker" s'esvalota
i ja no toquen pilota.

La família i el Marquès
diuen que no serà res,

però criden amb urgències
moltes doctes eminències.

Tots els metges de l'equip
diuen: "Pobre! Ja està RIP!"

Però com que són manats,
controlats i ben pagats,

va i l'entuben i l'injecten,
i l'enxufen i el connecten,

tot dient: "es fa el que es pot
mal que ens quedi un trist "robot".

I així es queda dia i nit,
tot ben "lúcid" i ... adormit!

Però, ai! que un mal matí
amb la caca i el pipí

la mala sang concentrada
se li'n va d'una bufada.

Valga'ns Sant Nin i Sant Non!
Tot l'equip es descompon.

L'Arquebisbe ho vol curar
amb el "manto" del Pilar.

Quan l'hi planten al damunt
es pot dir que és mig difunt.

El Marquès diu: "Prou folló!
Li farem l'operació".

I en un lloc provisional
ja me l'obren en canal.

Li han trobat al païdor
més forats que a un colador.

El sargeixen ben sargit
i el tornen a ficar al llit.

Per ràdio i televisió
diuen Visca! ja està bo!

Tots els "ultres" del país
van bevent glopets d'anís

bo i dient: "Miracle gran!
viu i tot, el farem Sant".

Mes ... l'eufòria es va acabar
quan se'ls hi torna a escolar.

L'equip creix i ell empitjora:
vint doctors i una doctora.

(La doctora que és tanoca
per si cal fer un boca-a-boca.)

I tots diuen: "Tu-ru-rut!
ja hem fet tot el que hem pogut".

Però el Marquès diu: "Cabrons!
ja en tinc plens els collons!

Tant si us pesa com si us plau,
el portarem a la PAU.

Allà hi tinc més maquinetes
i enfermeres molt maquetes

i amb una mica de sort
ressuscitarem el mort".

Dit i fet. Ben embalat
a la PAU l'han facturat:

Han escombrat els malalts
de les sales principals.

Un dia, amb gran cerimonial
l'han tornat a obrir en canal.

Per si un sí o per un no
li tallen el païdor.

(Tan d'estómac que tenia
ai, Senyor, ves qui ho diria!)

Quan el tenen ben cosit
el tornen a ficar al llit.

Això sí: ben entubat,
enxufat i connectat.

La maquinària a tot gas
el fa viure al seu compàs.

Si es parés un sol minut ...
"qui gemega ja ha rebut"!

La família mentrestant
guarda joies tot resant.

Van i vénen tots els dies
les més altes jerarquies,

preguntant pel Carcamal
de la sala principal.

També escriuen, puntuals,
llepaculs habituals

(adherències d'ajuntaments
i associacions innocents).

Però allò tan esperat:
un "Què tal?" d'un Cap d'Estat ...

no els arriba al teletip;
i és que el món n'està molt tip!

Mentrestant els reporters
que es gelaven pels carrers,

ara, dins de l'edifici
avorrits de tant desfici

van dient que ja n'hi ha prou
de tant "parte" amagant l'ou.

De tant en tant un "xou" de donacions,
de floretes i ronyons.

(De les Urdes un gallut
li ha cedit el seu canut.)

I així els dies van passant
i la mòmia es va aguantant.

Aguantant? Torna a fer el ruc
i als tres dies: Catacruc!

Ara, els sucs tan mal païts
se li'n van pels descosits.

El Marquès, fora de si,
decideix tornar-lo a obrir.

Diu, quan veu el mullader:
"mala peça té el teler".

I tallant d'aquí i d'allà
li treuen el budell culà.

I altre cop tot ben cosit
el tornen a ficar al llit.

I el deixen drogat i sol
com un "hippi" qualsevol.

Passa un dia, dos i tres
i els "partes" no diuen res.

Res més que dorm com un soc
i que tot va a poc a poc.

Les beates i els merdetes
van portant-li medalletes;

els normals i els eixerits
conten "xistos" divertits.

I entre el qui plora i qui riu
passa el post-operatiu.

(Algun dia es morirà
i ningú no s'ho creurà.)

Però al tomb dels quatre dies
tornen les anomalies.

Diuen que es torna a escolar
i ningú no ho pot parar.

Tothom prepara el xampany
que està en fresc fa més d'un any.

I que si això no s'acaba
ja tindrà "bouquet" de cava.

Amb l'orella al transistor,
l'ull ficat a la televisió,

tots els nervis en tensió
i el xampany dintre el porró,

esperem el gran final
d'aquest "xou" fenomenal.

L'últim "parte" demencial
de l'equip de l'hospital

diuen que l'han "invernat"
com un mero congelat.

El cas és fer-lo durar;
ningú sap per què serà.

Hi ha una explicació concreta:
és per fer-nos la punyeta!

Ens consola que ha patit
com pertoca a un mal parit.

VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS
S'HA ACABAT EL "GRAN MERDÓS".

I aquests són els quatre fàstics
de la fi del Cagaelàstics!

Anònim del segle XX.
Publica un comentari a l'entrada