La xacra de Renfe

Si jo fos l’inepte que dirigeix una empresa com Renfe, ja fa molts anys que hauria plegat. Per dignitat i per ineptitud.

I quan la ineptitud arriba a afectar a milers i milers d’usuaris, llavors això ja hauria de convertir-se en una qüestió política. I què hi diuen els nostres polítics?

Si tenim lleis que permeten multar empreses per no respectar els drets lingüístics dels catalanoparlants, caldrien lleis que multessin la negligència en la gestió dels serveis públics o el lucre excessiu que apliquen certs monopolis en serveis bàsics.

I la mobilitat és un servei bàsic i una qüestió política. I crec que caldrien actuacions valentes en el preu de la gasolina, en el preu dels peatges i en el preu i mal servei dels transports públics.

Perquè, mentre empreses com TMB apliquen mesures correctores per intentar descongestionar l’allau d’usuaris que cada dia fan servir el metro i els autobusos de Barcelona (i no entraré a comparar els ajuts públics que reben els transports públics de Barcelona amb els transports de Madrid, per exemple) i se’ns informa de la compra de nous combois de Metro i de més autobusos per reduir el temps d’espera dels usuaris, ... què fan els caps pensants (perdoneu que usi aquest símbol tan inadequat, perquè els fets ens demostren que el cap no el tenen gaire ben moblat) de Renfe per solucionar els greus problemes de saturació i inseguretat de la xarxa de Rodalia? Res. Res de res.

I pitjor encara: malbaraten els pocs recursos que destinen a modernitzar el servei per reduir el personal de control (menys revisors i més segurates) i per blindar les estacions com si de gàbies es tractés. Aquesta actuació tan galdosa ha comportat un augment de la inseguretat i situacions de risc personal dia sí dia també (i si no arrisqueu-vos a agafar un dels últims trens de la nit en cap de setmana, si teniu la sort d’ensopegar amb l’hora de sortida que hagin decidit per aquell tren, amb baralles, incivisme, fum, agressions i altres episodis de violència injustificable... però cap persona de seguretat).

I qui assumeix el cost social, familiar i laboral de milers de persones aturades en andanes cada dos per tres?

I el cost en la sensibilització de les persones perquè usin el transport públic? Com volen que els usuaris confiem en uns serveis de mobilitat indignes i sovint perillosos? O no són un perill real i tangible les estacions plenes a vessar i sense la infraestructura necessària per contenir aquests allaus de gent, com és el cas de Passeig de Gràcia? O no és un perill real circular en trens plens de gom a gom, amb una capacitat molt per sobre del que marquen les plaques interiors dels vagons?

Pots entendre que passi això en una situació excepcional o per una catàstrofe imprevisible i no desitjada. Però quan això és el pa nostre de cada dia i l’excepcionalitat esdevé rutina... què podem fer els usuaris davant d’aquest abús reiterat i vexatiu?

Sóc usuari del servei de rodalia de Renfe des de fa més de 10 anys. I puc assegurar que no s’ha fet cap actuació en aquests 10 anys per millorar el servei. El nombre d’usuaris s’ha multiplicat exponencialment (i els guanys, és clar), però ni s’ha incrementat la freqüència de pas dels trens, ni la capacitat, ni l’accessibilitat a l’estació. Són 10 anys d’empitjorar el servei, d’apujar abusivament el preu del servei i de veure incrèdul i impotent que ens maltracten, ens menystenen i se’n riuen de nosaltres. Seguim sent cornuts i els paguem el beure.

Coordinar-nos, organitzar-nos i obligar, amb actuacions valentes i decidides, a qui hagi de prendre decisions perquè les prengui. Això és el que cal. Caldria organitzar alguna associació de perjudicats forta. Potser existeix i ho desconec. Però cal fer-hi alguna cosa, això és ben clar. Només conec una iniciativa mataronina i els Txuquis, una plataforma d’usuaris de Renfe de Vilafranca del Penedès.

I que deixin de prendre’ns el pèl!!! Que estem pagant per un servei que no ens ofereixen. Que estem pagant per poder seure i viatjar en unes condicions mínimes de seguretat i comoditat que no es respecten. Que som persones i no pas ramats impersonals que es poden tractar de qualsevol manera

I la puja de l’IPC anual no se’ls oblida mai (a banda que no el sàpiguen calcular i que sempre escombrin unes quantes dècimes cap al seu favor). Però res de comprar més trens, posar més vagons, fer un estudi d’utilització del servei, fer un estudi de satisfacció dels usuaris, vetllar per la seguretat dels usuaris, prendre mesures efectives contra l’incivisme i la violència en tot l’àmbit de Rodalia, facilitar zones d’aparcament perquè els usuaris puguin optar a fer servir el transport públic i deixar aparcat el cotxe particular... Per donar només algunes idees positives i efectives per millorar el servei.

Us convido a fer-los saber el nostre malestar a través del formulari d’atenció al client (que curiosament, el primer cop que hi he intentat accedir, era fora de servei) o a través del Síndic de greuges. I també us animo a transmetre l’efecte crida d’escriure les nostres males experiències amb el transport públic i no callar-nos. En diaris, en blogs personals, fent queixes públiques o donant suport a iniciatives ja existents: que ens sentin, que se sàpiga. QUE HI POSIN REMEI!!!

I deixeu-me acabar amb la pregunta del milió: Per què les corones de rodalies de la ciutat de Barcelona estan més juntes que les corones de rodalies de la ciutat de Madrid, amb la qual cosa el preu per quilòmetre recorregut és ostensiblement més car?


Enllaços

Renfe
TMB
El Síndic de Greuges de Catalunya
Mataró viu
Campanya "Els trens de rodalies són el nostre Metro


Alguns damnificats (qui serà el següent?):

David Poblador - M'ha passat avui
David Poblador - "Seguretat" a Renfe
La trona - Històries de la Renfe
Diari de la kriz_peta - Queixes a Renfe
Calaix de sastre - La Renfe
Pinxitoblog - Bendita Renfe

La mentida de la política

Quan la política es fa des de les entranyes, des de la mentida i des de l’enfrontament, no podem esperar res més que crispació i violència.

Quan l’argumentari d’alguns polítics només descansa en la calúmnia (malparla, que alguna cosa queda), l’insult (quan s’acaben els arguments, aquest és l’únic camí) i la mentida (repeteixen tantes vegades les mateixes mentides que fins i tot ells acaben per creure-se-les), és quan arriba el moment de dir-los que no ens agrada aquesta manera de fer política i que tot no està justificat per un grapat de vots.

La irresponsabilitat d’atiar la crispació i l’enfrontament dels pobles per esgarrapar quatre vots o per fer fora l’oponent al preu que sigui (un preu desconegut per a nosaltres, però sembla clar que ells sí que saben què s’hi juguen) no ens pot deixar indiferents.

Hem d’exigir als nostres polítics educació, dignitat i integritat, de la mateixa manera que demanem això mateix a qualsevol persona del nostre entorn. I educació no és el que ens mostren els debats histriònics i maleducats de les nostres televisions públiques i privades, per exemple.

Civisme i solidaritat. Hem d’exigir civisme i educació als nostres fills (i als fills dels altres) ja sia al metro, al carrer o fent cua per comprar cent grams de bacallà dessalat.

Civisme i respecte. I no em parleu de tolerància zero, que és sinònim d’intolerància. Ni del respecte a la diversitat. Com volen que ens sentim part d’una Espanya intransigent i intolerant, uniformitzadora i centralista? Parlem de drets. Què menys que poder viure plenament amb la teva llengua pròpia al teu país, a casa teva!

Parlen de bilingüisme de manera farisea: els únics que practiquem el bilingüisme som els catalanoparlants, que ens preocupem de no reduir el nostre coneixement de llengües a català o castellà únicament. Que còmode exigir que coneguem la seva llengua des del desconeixement que mostren de la nostra! Espanya és un estat plurilingüístic que no respecta aquesta diversitat, encara que per llei (oh, santa Constitució!!) estiguin obligats a vetllar per la riquesa diversa dels pobles que la conformen. Paper mullat quan interessa. I que hi pensin: un bilingüisme ben entès comportaria un creixement espectacular de presència del català (a Catalunya, País Valencià i Illes Balears), del gallec a Galícia i de l’euskera al País Basc. Però és clar, com que el català a Catalunya és l’única llengua diferent de l’espanyol amb una mica de presència i vitalitat, cal debilitar-la i patuitzar-la, com ja ho vénen fent des del 1700 ençà. I si no que ho preguntin als francesos, que també en saben un niu de minoritzar llengües. Hi ha moltes subtileses que ajuden a diluir les reivindicacions nacionals dels pobles. Fosques, obscures... malintencionades.

I parlen de solidaritat amb malícia i desinformació. Què vol dir que l’Estatut de Catalunya costarà diners a la resta de Comunitats d’Espanya?
Mentida. Men-ti-da. M-e-n-t-i-d-a.

La solidaritat porta implícit un component de voluntat i no pas d’obligació: sóc solidari perquè ho vull ser. I ho faig de grat i m’ho agraeixen de bon cor. La resta és espoli. Espoli recaptatori que compromet el teu benestar i la teva pròpia existència. Jo d’això en dic ser cornut i pagar el beure.

Molt podríem parlar de la solidaritat i del subsidi. Del compartir i de les balances. La solidaritat és com una goma elàstica, que es dóna i es dóna i es dóna... fins que es trenca. I em vénen al cap moltes altres imatges que parlen del límit de la solidaritat, com la gallina dels ous d’or o la mamella que s’asseca.

Enllaços recomanats II - Més diccionaris en obert

L'aparició de qualsevol nou recurs en línia i en català és una bona notícia. I més encara quan ens referim a recursos de qualitat contrastada i d'una utilitat fora de dubte.

A finals del mes passat ens assabentàvem que la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació (STSI) del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) i el Grup Enciclopèdia Catalana (GREC) havien acordat l'accés lliure des d'Internet al Diccionari de la llengua catalana multilingüe castellà-anglès-francès-alemany i al Dídac.

El Diccionari multilingüe consta d'un diccionari de llengua catalana de 20.000 entrades amb definició, acompanyades d'un bon nombre d'exemples, locucions i frases fetes, i les equivalències en castellà, anglès, francès i alemany. També està format per quatre diccionaris bilingües inversos: castellà-català, anglès-català, francès-català i alemany-català.

El Dídac és un diccionari escolar, especialment adreçat per a l'ensenyament primari i el primer cicle de l'educació secundària. Aquest diccionari ve acompanyat de làmines temàtiques, dibuixos i altres il·lustracions que en facilitin la comprensió.

Aquests diccionaris en obert s'afegeixen als diccionaris que Enciclopèdia Catalana ja oferia en obert: el Gran diccionari de la llengua catalana, el Diccionari enciclopèdic de medicina o la Catalan Encyclopaedia.

En volem més!!!

Enllaços recomanats

Grup Enciclopèdia Catalana
Diccionari multilingüe
Dídac
Gran diccionari de la llengua catalana

Per cert, a On anar.net, Joan Razola ens manté també informats de les novetats que apareixen a la xarxa.

I un altre recurs del mateix estil i d'una qualitat també envejable és Zootoon.