La gènesi d'aquest escrit neix aquest matí quan una blogaire amiga fa aquesta piulada al Twitter, reclamant més presència de determinats blogaires en mitjans de comunicació escrits com el Diari Ara.
De fet, d'uns quants anys ençà, és habitual veure blogaires escrivint en mitjans periodístics digitals i, a poc a poc, els diaris tradicionals han anat incorporant espai de blogs en les seves versions digitals.
Al seu moment, jo vaig apostar per Cultura21, del grup Comunicació 21, que obria el mitjà digital i un espai de blogs especialitzats. L'acord: ells et cedeixen l'espai i tu hi escrius. Una mena de simbiosi, on el mitjà digital et reporta visites i anomenada i tu hi aportes escrits i la teva especialització.
L'experiència va ser molt negativa. Els blogs funcionaven en l'entorn Wordpress, però això era el 2008 (crec recordar o potser una mica abans i tot) i l'entorn encara no anava prou en doina. Molts errors, reporta'ls al contacte, que miri si es pot solucionar... La comunicació no va ser mai gaire fluida.
Dos moments marquen el meu desencís.
El primer quan veig que a portada només hi posen determinades patums, encara que el seu escrit sigui de fa dies. Tu, per molt que actualitzessis el blog, no apareixies en portada. Em queixo per la diferència de tracte i ho fan rotatiu, o almenys, quan jo faig escrit, aparec en portada encara que només siguin unes hores.
Mal senyal que hagis de queixar-te! I les visites? A través del comptador del blog (que vaig haver-me d'instal·lar jo), veia que portava jo més visites al diari que no pas a l'inrevés. Mal negoci!
El segon moment, quan un dia concret el blog desapareix sense previ avís. Si clicaves l'adreça del blog (http://paremiologia.comunicacio21.cat, em sembla que era) anaves a la portada del diari cultural. Sense previ avís, sense còpia de seguretat. Silenci per resposta. I no hi havia cap acord econòmic de per mig!
Per sort, sóc gat escaldat, i tenia reservada una adreça a Blogger amb tots els escrits en esborrany del blog de Cultura 21. I el mateix dia va aparèixer un dels meus 12 blogs ara ja fora de Cultura 21 i també sota el paraigua de Blogger: Paremiologia didàctica. Una mena de curs en lliçons breus sobre la paremiologia i eines per consultar aquesta disciplina a cavall entre la lingüística, la cultura popular, la terminologia i la etnologia i antropologia, per citar-ne només algunes de possibles.
En aquells moments, per a mi era important poder donar-me a conèixer a través d'un mitjà cultural digital i l'acord em va semblar just.
Poc abans que sortís el Diari Ara, es van posar en contacte amb mi per reeditar aquest tipus d'acord però sota el paraigua d'aquest diari que havia d'aparèixer en pocs mesos. Era l'estiu de 2010.
El mateix tracte, però em demanaven fer 2-3 actualitzacions setmanals de caire especialitzat, en el meu àmbit de paremiòleg.
I els vaig dir que no, perquè em sembla que ara, amb una presència a internet de més de 6 anys, amb més d'una dotzena de blogs especialitzats, amb més d'un milió de visites i unes puntes mensuals de 20.000 o 30.000 visites, no necessitava aquest acord.
Allotjar-te en un diari és cedir-los l'espai. Ets a casa seva i no pas a casa teva. I si cerquen un tipus de col·laborador tan específic i productiu (3 escrits a la setmana! Sovint no ho faig ni entre els 12 blogs que tinc!) això té un preu. No sé quin. Però té un preu.
Els vaig dir que al juliol els havia enviat el meu currículum personal amb la proposta de fer una columna al diari. Si ho havien desestimat pagant, trobava il·lògic que després ho volguessin tenir "per la patilla". O sigui de gorra, de baldraga o d'arròs.
Mireu si dóna de si una simple piulada al Twitter! Aquesta és la història de per què no sóc al diari Ara.
4 comentaris:
Víctor, gràcies per l'explicació, està bé conéixer com funciona "la cosa". I n'estic d'acord amb tu. el treball fet, i ben fet, ha de ser reconegut. Nosaltres continuarem visitant-te i llegint sigues on sigues. Una besada.
Jo vaig tenir exactament la mateixa experiència amb l'Ara: gratis sí, pagant no. Em sembla curiós (per no dir una altra cosa) que als qui escriuen al diari en paper els paguin i els que fan els blogs no. No és la mateixa feina? Aquestes comunitas de blogs als diaris els van bé a ells per atraure lectors, i a tu si no tens públic. Però a partir de cert moment, la possible exposició no compensa l'estar treballant per la cara.
Víctor, gràcies per explicar-ho tan bé. Crec que tots nosaltres tenim clar que aquestes condicions haurien de canviar i que, de fet, canviaran. Segur.
Suposo que aquest canvi serà possible el dia que hi hagi una mínima estabilitat econòmica.
Jo, com a lectora de blogs, et dono les gràcies per la feina que fas.
Clea
Jo crec que en la cultura això del gratis, sí, pagant, no, s'ha d'acabar en molts casos. sempre hi ha excepcions i moments que fan que decidexis fer algunes coses sense compensació econòmica, però no pot pas ser la regla.
Publica un comentari a l'entrada