diumenge, 14 d’abril del 2013

Dites del foc. Enfilall de Rodolf Llorens

Estic recopilant materials per als tallers de dites i refranys catalans i, per suggeriment d'un bon amic, llegeixo Com han estat i com som els catalans, de Rodolf Llorens i Jordana (1968) (Barcelona, Raval Edicions SLU, Pòrtic. Col·lecció «Visions», 29. 2a edició: març del 2009).

I quina sorpresa quan ja a la pàgina 38 em topo amb un enfilall de dites relacionades amb el foc, que faran la delícia dels meus alumnes.

Us atreviu a cercar expressions (locucions, frases fetes, refranys...), relacionades amb el foc i mirar quin significat els donem? D'aquí uns dies ho solucionarem.

El text:
Tinguérem també la primera fàbrica de teixits mecanitzada, però la incendiaren els obrers, «El Vapor» d’en Bonaplata (juliol de 1835); i se’n cremaren més pel juliol de 1854, en la qüestió de les selfactines. I altres juliols ardorosos i abrusadors vingueren, a més dels de 1835, 1854 i 1855: 1840, 1856, 1909, 1917, 1936. Els catalans no s’han distingit per llur esperit d’inventiva, però fou famosíssima la fornal de la farga catalana i hem inventat la pólvora blanca (Josep Roura). la nostra demografia es compta per «focs». El nostre sant i senya d’insurgència ha estat: «Foc!, foc!, foc!, i morin els traïdors!». En nosaltres l’esca del pecat no és metàfora, i així els almogàvers eren soldats de «deixa’m encendre» i d’alimares i duien un «foguer» (pedra foguera) per a entrar a sang i a foc, perquè les nostres guerres han estat guerres enceses, i els nostres bandolers, uns incendiaris. Per a les turbes iconoclastes els convents han estat matèries combustibles, i les esglésies, materials inflamables, i ni els monuments nacionals no s’han salvat de la crema. Segons Engels, Barcelona és la ciutat que compta amb «més combats de barricades que cap altra ciutat del món». A Europa, la nostra capital ha estat coneguda per «la ciutat més rebel», «la ciutat més turbulenta», «la ciutat més dinamitera», «la ciutat de les bombes», «la ciutat de la por», «la ciutat de les bullangues». Els vells captaires de la nostra terra maleïen els estadants de les cases que no els feien almoina, ni d’un mos de pa, amb aquest exorcisme: 

Catric-catroc, 
el ventre ple de foc! 

Jo encara he aconseguit anarquistes catalans que saludaven dient «Salut i petroli». La nostra part del foc, el nostre endavant les atxes, les nostres torxes enceses, no són per il·luminar, sinó per incendiar. No és el foc de Prometeu, sinó el de Plutó. La nostra purificació és la Candelera. Som gent de la «terra del foc» (Pirineus) i dominadors per centúries de l’illa de foc (Sicília); som volcànics, plutònics, piròfors, ignívoms, explosius; gent del camp, gent del llamp; i, per acabar-ho d’arranjar, tararots caps de trons, ja que n’hi ha més que un foc no en cremaria. Som una pólvora, de la flamarada, inflamats, del penó flamíger —el vermell de foc i el groc de sofre—, de les tombes flamejants, de la vora del foc i del Foc Nou! Ens donem brasa, som fogosos i tenim fums; juguem amb foc i al jo te l’encendré, a fer xera i a fer cagar el tió; celebrem les festes assenyalades amb castells de focs i falles, tranques i bengales, piules i coets, petards i correcames. Esperem amb candeletes, tenim cua de palla i, en el foc de la discussió, ens encenem; cuinem a la petarrellada i sortim de fogó, estem cuits i fregits, cremats i abrandats, i per deslliurar-nos del fum ens llancem al foc i sortim del foc per caure a les brases. Si la gent de Cocentaina i de Xàtiva són «socarrats», nosaltres tenim Fogues i Flamicell, Som flama al vent i som devorats pel foc quan es revifa malament o no el podem dominar. 

Som caps calents, escalfats, abrusats, arborats, fogaters, calem foc; adustos, traiem foc pels queixals i fum pels ulls i tirem el barret al foc; ablamats, atiem la teia de la discòrdia; som de naturalesa ígnia; tenim fogots, som flama viva; tenim la sang encesa, ens bull la sang, amb foc a les venes, com expressa el nostre major poeta Ausiàs March: 

Foch amagat, nudrit dins en les venes, 
faent gran fum per vya dreta y torta. 

Ramon Llull i Arnau de Vilanova foren il·lustres «escalfats per Déu», i així mateix es consideraven els de la Busca barcelonina.