Any Joana Raspall. Taula rodona: Les frases fetes. Les frases que ens fan

El passat dimarts, 30 d'abril de 2013, al Centre Cívic Mas Lluí, de Sant Feliu de Llobregat va tenir lloc la taula rodona "Les frases fetes. Les frases que ens fan", un repàs a l'obra lexicogràfica de Joana Raspall.

Vam participar:

• M. Luz Retuerta, directora de l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat 
• Joan Puig Malet, lexicògraf especialista en la parla al Baix Llobregat 
• Àngels Massip, professora de la UB 
• Víctor Pàmies, lingüista especialitzat en paremiologia 
• Manel Martínez, regidor de Cultura, que va fer la introducció i va repartir els torns de paraula.

Joan Puigmalet n'ha fet una crònica al seu blog i hi ha penjat el seu parlament, centrat en les dites del Llobregat.

Joana Raspall no hi va assistir, perquè al matí havia anat a Barcelona a rebre el Premi Serra d'Or de literatura infantil, pel conjunt de la seva obra. Sí que va assistir la seva filla, Imma Cauhé, que porta l'agenda d'aquest Any dedicat al centenari de la seva mare i és la mantenidora del blog Joana Raspall. Ens va desvelar algunes incògnites sobre la doble autoria del Diccionari de locucions i frases fetes.

Us deixo l'esquema del parlament que vaig fer i unes quantes fotografies d'aquell acte.

Taula rodona amb la participació de M. Luz Retuerta, arxivera; Àngels Massip, professora de la UB; Joan Puigmalet, lexicògraf i jo mateix (Màrius Serra, escriptor, va excusar la seva absència).

Voldria inicialment destacar una certa coincidència numèrica: tant Màrius Serra com jo mateix fem aquest maig 50 anys, que sumen els 100 anys que farà Joana Raspall: és pot dir, doncs, que possiblement sóc tot just a la meitat d’una vida de feina.

De Joana Raspall m’agradaria destacar la capacitat per col·laborar i fer obres a quatre mans, cercant en cada àmbit l’especialista que pogués aportar valor a la seva feina. La suma de la feina col·laborativa

• Diccionari de sinònims, amb Jaume Riera (1972)
• Diccionari de locucions i frases fetes, amb Joan Martí (1984) Premi Marià Aguiló
• Diccionari d'homònims i parònims, amb Joan Martí (1988)

En referència al treball amb fitxes: què haguessin pogut fer Raspall, Coromines, Alcover si haguessin disposat de les eines informàtiques que tenim ara: ja no treball de fitxes ni índexs analítics per la possibilitat de reordenació, cerca i filtratge dels materials informatitzats (es veu en algunes millores de primera edició en les successives a El Cangur).

En el repartiment de rols de la taula, hem acordat que a mi em tocava contextualitzar l’obra de Raspall-Martí dins l’àmbit general de la fraseologia.

Les frases fetes i els refranys conformen el pòsit cultural d’una llengua.

Les frases fetes són encara un element creatiu de la llengua. Els refranys, no. Vegem una seqüència d’expressions referides als diners, que han passat de moda o s’han fet irreconeixibles actualment, si parlem de centaus, ral (fer cara de pa de ral), xavos (no tenir ni un xavo), cèntims (fer-ne cinc cèntims d’una cosa), pesseta (salut i pessetes!), duro (explicar sopars de duro, no tenir ni un duro, més fals que un duro sevillano, vendre duros a quatre pessetes) , euro...

Cada llengua té els seus referents per expressar el món i les coses que hi passen. “Les frases que ens fan”.

Vegem, per exemple, els diferents referents per indicar que plou moltíssim en diverses llengües

• CA - Ploure a bots i barrals
• ES - Caer chuzos de punta - Llover a cántaros
• EN - It’s raining cats and dogs (ploure gats i gossos)
• FR - Tomber des cordes - Pleuvoir à verse - Pleuvoir des hallabardes - Pleuvoir comme vache qui pisse (Caure cordes - Ploure a raig - Ploure alabardes - Ploure com vaca que pixa)
• PT - Chover a potes (Ploure a pots)

Sobre les traduccions de frases fetes diu Badia i Margarit al pròleg del Diccionari de locucions i frases fetes: «Si traduíem literalment un text de qualsevol llengua, fent-ne mot per mot la versió més acurada, el resultat en fóra un text correcte des del punt de vista gramatical, però ben poca cosa se n’entendria».

Diferència entre locucions, frases fetes i refranys.

Hi ha molts més termes relatius a aquestes peces (proverbis, modismes, dites, apotegmes, exemples, etc.), però les principals recopilacions coincideixen en fer-ne una selecció per la funció que fan en l’oració.

També podem acudir a la definició que hi aporten Badia i Margarit al pròleg («El tret comú a locucions i frases fetes és que sempre es tracta de grups de mots; són conjunts d’índole gramatical o lèxica, que s’oposen a tot allò que en la llengua és expressat mitjançant una sola paraula. [...] Si volem caracteritzar les unes i les altres des d’un punt de vista lingüístic, direm que les locucions acompleixen una funció gramatical (i solen ésser reemplaçables per un mot simple de la mena dels adverbis o de les anomenades partícules, com són les preposicions i les conjuncions), mentre que les frases fetes els pertoca d’exercir una funció lèxica (i correntment poden ésser reduïdes a un verb simple)») o els mateixos autors, Joana Raspall i Joan Martí, en la breu introducció de l’obra («Allò que en remarca la frontera és el valor sintàctic que se’ls atribueix. Així, mentre que la primera [locució] no equival a una oració, en el sentit més comú i tradicional del terme, sinó que funciona com un component seu, la segona [frase feta] correspon a una combinació de subjecte i predicat»).

L’obra de Raspall-Martí no toca els refranys. Hi havia un buit i per això abordo la meva feina digital en aquest àmbit. El primer que comparteixo a internet és el Refranyer català-castellà, perquè entenc que l’apartat de locucions i frases fetes està prou ben cobert fins al moment amb força obres ben representatives.

Com diferenciem aquests termes? Ho podem veure amb un exemple. Per indicar que algú no té feina ni ingressos reconeguts, o més concretament per destacar els defectes de la inconstància, podem fer servir qualsevol de les expressions següents:

• Sense ofici ni benefici
• No tenir ofici ni benefici
• Home de molts oficis, (home de) pocs beneficis
• Molts oficis, pocs beneficis
• Qui té ofici, té benefici
• Val més ofici, que benefici

Locució: Una part de l’oració (substitueix un mot: adjectiu, nom, adverbi...): Sense ofici ni benefici.

Frases feta: Una oració completa, amb un verb que indica acció i un subjecte que l’executa (sovint substitueix un verb). Es pot modificar (passat, futur, singular, plural...): No tenir ofici ni benefici.

Refrany: Sentència completa, inamovible, sovint entre cometes. Home de molts oficis, (home de) pocs beneficis | Molts oficis, pocs beneficis | Qui té ofici, té benefici | Val més ofici, que benefici.

Un cop contextualitzats, pensem en el que hi havia quan Joana Raspall i Joan Martí decideixen fer el seu diccionari. Abans del 1984, què hi havia en l’àmbit de la fraseologia catalana?

Alguns reculls català-castellà (imprescindible per a traductors o per als que havíem estat escolaritzats bàsicament en castellà i necessitàvem referents catalans per aquelles expressions que ja coneixíem en castellà):

• Josep Balbastre i Ferrer (1977): Nou recull de modismes i frases fetes. Barcelona: Ed. Pòrtic
• Diccionari essencial castellà-català català-castellà Diàfora (1982). Barcelona: Ed. Diàfora
• Antoni Ferret (1968): Parleu més bé el català. Barcelona: Editorial Claret. Col. «Pompeu Fabra, 4»

Calia aquesta feina prèvia de situar el català a través de la fraseologia comparada (una crossa). En la introducció els autors ja detecten aquesta necessitat: «Els reculls que coneixem són un llistat i res més, o són molt limitats quantitativament, o pretenen, amb gosadia que no pot assolir la fita plantejada, de presentar les equivalències castellanes. Mancava un inventari força més extens que els habituals que expliqués la significació de les expressions fixades catalanes en la llengua de què són part».

Però calia també una obra que fixés la fraseologia catalana, aquella que, espigolant, podíem trobar en les diverses entrades dels Diccionaris de la llengua. Expressions genuïnes, ben formades i polides.

Què hi trobo a faltar?

• Com a lingüista, una bona introducció, on s’expliquin els criteris d’ordenació i gestació de l’obra,
• on s’expliquin les fonts bibliogràfiques que han servit de base,
• la metodologia interna del diccionari. Haver fet 12 anys abans un diccionari de sinònims, facilita la riquesa d’equivalents d’aquest nou treball,
• una millor ordenació de la sinonímia i una major consistència entre les remissions internes, i
• alguna marca per a expressions vulgars, familiars o de registres que no siguin el general o estàndard.

Cal una revisió d’aquesta obra, editada, reeditada, però, que jo en tingui constància, mai ampliada ni revisada

Hi trobem i recuperem expressions i sinonímies imprescindibles per a una llengua rica. Per exemple per indicar que una persona s’ha arruïnat, al diccionari se’ns proposa:

Quedar escurat, amb els sinònims Quedar pelat (empobrir-se), empobrir-se, desdinerar-se, descabalar-se, fer-se pobre (empobrir-se), quedar plomat, quedar en pilotes, ballar de capoll, anar a la misèria, anar a mal borràs, anar de corcoll (encaminar-se a la ruïna, perdre’s), quedar-se amb la camisa a l'esquena, perdre la camisa, quedar-se sense ni cinc, quedar-se al mig del carrer, quedar com un jonc de fulles, aixecar-se amb la bomba (fer fallida), anar de cul per terra (decaure), donar els tres cops de cul (declarar-se insolvent) | Veg. tb. Perdre bous i esquelles i acabar els torrons.

Dins Perdre bous i esquelles (Perdre-ho tot), trobem els sinònims següents: Deixar-hi les dents, sortir perdent, sortir amb les mans al cap, perdre dents i queixals, deixar-hi els ossos, arruïnar-se, empobrir-se, perdre la camisa, fer el negoci de Robert amb les cabres, deixar-hi la camisa, deixar-hi les ungles |  Veg. tb. Quedar escurat

Dins Acabar els torrons (Acabar els diners o els mitjans de fer quelcom), trobem els sinònims següents: Arruïnar-se, desdinerar-se, empobrir-se, quedar-se pelat, eixugar-se la butxaca

Una anàlisi minuciosa demostra alguna inconsistència (per això demano una revisió i actualització):

• Per exemple Perdre la camisa apareix com a sinònim de Perdre bous i esquelles i Quedar-se sense ni cinc no té entrada pròpia.
• Quedar-se pelat surt com a sinònim d’Acabar els torrons i Quedar plomat (o en pilotes), com a sinònim de Quedar escurat.

Quan hi ha remissions a altres expressions sinònimes, sovint hauria d’haver-hi camí d’anada i tornada (Acabar els torrons hauria de remetre també, encara que fos amb sinonímia complementària, a Perdre bous i esquelles i Quedar escurat). «Si jo sóc el teu cosí, gairebé segur que tu també seràs el meu cosí», oi?

Fem una mica d’exercici amb aquestes expressions, per veure la complexitat que pot tenir fer un bon diccionari (sobretot que sigui entenedor i usable). I veureu que l’obra de Raspall i Martí en surt ben airosa.

Posem totes les expressions que ens serveixen per indicar el fet d’arruïnar-se en ordre alfabètic (això ara, amb la informàtica és ben senzill de fer!):

1. Acabar els torrons
2. Aixecar-se amb la bomba
3. Anar a la misèria
4. Anar a mal borràs
5. Anar de corcoll
6. Anar de cul per terra
7. Ballar de capoll
8. Deixar-hi els ossos
9. Deixar-hi les dents
10. Deixar-hi la camisa
11. Deixar-hi les ungles
12. Donar els tres cops de cul
13. Eixugar-se la butxaca
14. Fer el negoci de Robert amb les cabres
15. Fer-se pobre
16. Perdre bous i esquelles
17. Perdre dents i queixals
18. Perdre la camisa - Perdre la camisa
19. Quedar com un jonc de fulles
20. Quedar en pilotes
21. Quedar escurat
22. Quedar pelat
23. Quedar plomat
24. Quedar-se al mig del carrer
25. Quedar-se amb la camisa a l’esquena
26. Quedar-se pelat
27. Quedar-se sense ni cinc
28. Sortir amb les mans al cap
29. Sortir perdent

Ja hi trobem algunes coses que sobten, oi?

• Quedar pelat o Quedar-se pelat?
• Perdre la camisa sota quin terme principal?

I també hi ajudaria una jerarquia alfabètica en els llistats de sinònims.

Millores que proposo per a una obra importantíssima i molt ben feta i que, en part, solventa el Diccionari de sinònims de frases fetes de Teresa Espinal, del 2004 (Barcelona-València: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions - Publicacions de la Universitat de València - Publicacions de l'Abadia de Montserrat). Obra massa tècnica i no sempre fàcil d’usar i de cercar-hi la informació.

Podíem haver trobat més frases equivalents per expressar el fet d’arruïnar-se, com per exemple Anar-se’n a l’aigua, com recull Joan Puigmalet, a Trons a remolar, i altres que encara hi podríem afegir (extretes de la meva base de dades):

• Anar a menys (GARGALLO GREGORI 2008)
• Anar a portes (ESPINAL 2004)
• Anar-se’n a la capta (GALAN 2003)
• Caure de cul
• Caure en la misèria
• Fer els ous en terra (ESPINAL 2004)
• Quedar-se amb les castanyes a la mà
• Quedar-se a l’escapça

Però per arribar fins aquí calia que Raspall i Martí fessin aquesta obra, que apareix com un bolet i és una boníssima notícia al seu moment.

Al pròleg, Badia i Margarit carrega contra els mitjans de comunicació, que cerquen la simplificació de la llengua per facilitar la intercomunicació («Si, durant segles, la llengua impresa s’havia constituït en monopoli dins el món de la cultura, ja fa uns decennis que la situació es troba en un agut procés de canvi, pel qual la llengua impresa sofreix els durs embats dels poderosos mitjans audiovisuals. Aquests han provocat un remarcable empobriment de la llengua escrita, agreujat per la necessitat d’universalització de la cultura. En efecte, davant la urgència que aquesta arribi a tot arreu, àdhuc que hi sigui de fàcil traducció, totes les llengües han cercat procediments de simplificació. L’exemple més contundent n’és l’anomenat «basic english». Res de metàfores, res de sinònims, res de frases fetes: una llengua fàcil (fàcil d’aprendre, fàcil de traduir, fàcil d’entendre, fàcil de construir-hi). És una tendència que, ajudada pels poderosos factors d’anivellament de la llengua, condueix que tothom s’expressi de la mateixa manera. I així s’arriba a la «llengua estàndard».»).

No crec que en siguin els únics culpables. Les editorials també poden assumir el seu grau de culpa amb títols escandalosament allunyats de la realitat i absolutament pretensiosos, que únicament cerquen la venda ràpida i enganyosa.

Citaré només dos exemples d’Edicions 62: «Tots els refranys catalans”, d’Anna Parés (un recull de 25.000 refranys, ni més ni menys que els que ja conté el Cançoner de Joan Amades, de 1951) i el text ressaltat a la coberta d’aquest mateix diccionari de locucions i frases fetes: «Aquesta obra no és sols un recull pràcticament exhaustiu de formes expressives...», mentre que els mateixos autors, a la introducció de l’obra diuen absolutament el contrari: «Avancem d’antuvi una consideració potser innecessària: no hem pretès d’ésser exhaustius en la confecció del Diccionari. Qui podria atrevir-se d’ésser-ho!»

Joan Puigmalet i Víctor Pàmies

M. Luz Retuerta, Víctor Pàmies, Manel Martínez, Joan Puigmalet i Àngels Massip

Víctor Pàmies

Imma Cauhé

Víctor Pàmies, Imma Cauhé, Galderich i Joan Puigmalet

Víctor Pàmies i Imma Cauhé