La font de Sant Joaquim

Migdia d'agost. Portem massa dies fent el mandra i després de la tempesta d'ahir tot convida a pensar que una caminada abans de dinar pot ajudar a obrir la gana sense que ens deixi extenuats.

Em vaig quedar amb les ganes de participar en la primera caminada per les fonts de Vallromanes, organitzada pel Centre Excursionista Vallromanes i guiada per Toni Ibàñez, bon coneixedor d'aquestes contrades.

Per les seves indicacions al Google Maps, sé que les fonts de Sant Joaquim i de Santa Anna són ben a prop de casa. Riera amunt... i trobar el trencant.

Dit i fet, engalipo l'Oriol i el Lluc perquè m'hi acompanyin i marxem amb les gorres de visera calades i una petita bossa d'esquena que porto jo. M'agrada sempre dur una bossa amb allò que penso que puc necessitar o que em pot fer servei en qualsevol desplaçament. En definitiva, dues ampolles d'aigua, la videocàmera digital, un parell d'impressions fetes cuita corrents de la ruta triada, uns quants caramels, un intercomunicador (perquè la Cristina no pateixi), les ulleres de sol, claus i documentació, un grapat de caramels i paper i llapis. Fet i fet, poc pes per a una esquena que ha trescat força muntanyes (encara que fa temps).

Riera amunt el passeig comença lent, perquè anem fotografiant el camí: cases, torres i masies; arbres, arbredes i arbusts; pedres, pedrots i pedreres. Pel meu gust, massa cotxes que et destorben el plaer de caminar.

L'inici és fàcil. Riera amunt, riera amunt... fins a Can Layret. Ai!, Can Layret! Riera amunt hi hem passejat sovint, però dels masos, pocs tenen cartell al camí que t'indiqui d'on et trobes. Recordo el trencant que porta cap a Ca l'Agutzil i perquè el nom sempre m'ha fet certa gràcia. Em recorda les històries de lladres i serenos.

I poc més. O sigui que he hagut de confiar en la meva intuïció i orientar-me a partir de la vista d'ocell del mapa de Google. Sí, he trobat els camps d'abans i de després del trencant de les fonts. O sigui que aquesta casa que trobem ara ha de ser Can Layret.

En un primer moment de desconcert, erro el camí i vaig cap a Can Campa. Però, no. Les indicacions són precises i el trencant ha de quedar just a l'altra banda del camí.

I a la segona va la vençuda: entrem pels camps i de seguida veiem, entre els arbres, quelcom que s'assembla a un camí que s'endinsa torrentera avall... i de sobte apareix davant nostre la pèrgola de ferro, ara deixada, rovellada i mig amagada. Eureka! Ho hem trobat!

De fet, ara mateix aquella pèrgola ja no hi fa cap funció, perquè allà el bosc és prou frondós per no caldre una ombra addicional. Ens hi asseiem: havia promès als nens un petit descans, quan trobéssim el camí, per recuperar forces i beure un bon glop d'aigua.

I camí enllà ja ens apareix el pont...
Sí, em venen a la memòria les explicacions i cròniques del Toni i podria tancar els ulls i veure això mateix que ara se'm presenta.

Mentre els nens travessen el pont i s'endinsen torrent avall, jo encaro la filmadora i faig, a tentines, el descens cap a la font de sant Joaquim, a través del visor de la càmera.



Realment és un lloc ben amagat dels ulls, però prop de tot. De la font estant, sentim el brogit d'algun cotxe que enfila la carretera a pocs metres d'on som nosaltres.

Ocult, obac, salvatge, humit, fosc, fresc... i deixat.




Les pluges dels darrers dies ens feien pensar que veuríem brollar la font. Però més que brollar, plorava: li queien quatre llàgrimes que acaronaven la pedra molsosa, just al dessota de la imatge del sant.

Respireu el silenci. Toqueu la calma que emana d'aquest lloc. Un tronc que fa de porta. Una taula rodona de pedra, amb cinc pilars (i un tronc de fusta) per asseure-s'hi en silenci i deixar passar el temps. Tot i la deixadesa, el lloc és net i recollit. Potser l'oblit ha ajudat a mantenir-ho intacte, com si el temps s'hi hagués deturat.







Sant Joaquim i santa Anna... els pares de Maria. Tan a prop l'un de l'altre,... Però això ho haurem de descobrir un altre dia que ja són quarts de tres i ens esperen a taula.

De tornada, passat el pont, miro de cua d'ull un camí que s'endinsa torrent enllà... Santa Anna, espera'ns que venim aviat!