El temps passa
i al seu redós
s'escola l'estela
del que va ser i ja no serà.
El temps és l'arreplega d'instants.
És un seguit de neguits i delers,
de pauses i sons,
de silencis i asseveracions.
El temps és aquell company
que intangible i insolent
t'acorrala i et guia.
Com sona el temps?
Parla'm, digue'm.
Sempre al meu costat
i no et conec la veu ni l'aroma.
Passa el temps
molt de pressa,
massa de pressa.
Podríem haver estat bons companys,
però això no té importància, veritat?
Tu seguiràs al meu costat
empenyent el meu caminar mandrós
o aturant la meva passa tenaç i decidida.
i al seu redós
s'escola l'estela
del que va ser i ja no serà.
El temps és l'arreplega d'instants.
És un seguit de neguits i delers,
de pauses i sons,
de silencis i asseveracions.
El temps és aquell company
que intangible i insolent
t'acorrala i et guia.
Com sona el temps?
Parla'm, digue'm.
Sempre al meu costat
i no et conec la veu ni l'aroma.
Passa el temps
molt de pressa,
massa de pressa.
Podríem haver estat bons companys,
però això no té importància, veritat?
Tu seguiràs al meu costat
empenyent el meu caminar mandrós
o aturant la meva passa tenaç i decidida.
Nota: Escrit el 2 de setembre de 2001.
Des del 2008 que no m'havia apuntat a la diada!
5 comentaris:
El temps, sempre al nostre costat, però donant la tabarra... estirant, estirant...
Bon dia de la poesia!
Li estic buscant alguna connexió amb la forma que t'han agafat els versos centrats... Una espècie de copa o ninot o...
El temps sense sentiments no té vida.
Un poema preciós.
O... Què hi has vist, Puigma?
Pren-te el temps que et calgui, eh! ;-)
Gràcies, Carme, Montse i Sandra. No sóc molt donat a la poesia darrerament i he de viure de rendes. :-)
Publica un comentari a l'entrada