Lectures: La Bona Sort, d'Àlex Rovira i Fernando Trías de Bes

Fitxa tècnica

Títol: La Bona Sort
Subtítol: Claus per a la prosperitat
Autors: Àlex Rovira Celma i Fernando Trías de Bes
Any: 2004
Editorial: Empresa Activa (Ed. Urano) (Barcelona)
Edició: Tercera (2004)
Pàgines: 125
ISBN: 84-95787-58-X
Títol original: La Buena Suerte (castellà)

El llibre és una curta llegenda ambientada en temps del mag Merlí. El mag convoca els cavallers del regne i els diu que en set dies creixerà en el bosc encantat un trèvol màgic de quatre fulles que donarà sort ilimitada a qui el trobi.

Només accepten el repte d'anar-lo a cercar els cavallers Nott i Sid. Nott, el cavaller negre és l'arquetipus de la negativitat. Sid, per contra, el cavaller blanc, representa la positivitat i acabarà creant l'ambient que fa possible que el trèvol de la bona sort creixi en un lloc on tothom creia que era impossible de veure-hi créixer un trèvol qualsevol.

Així la història acompanya els dos cavallers, dia a dia, en el bosc encantat. Mentre un, en Nott, cerca la sort fàcil, sense merèixer-la i sense guanyar-se-la, i cada personatge que troba li confirma que és impossible que allà creixi mai un trèvol, l'altre, en Sid, dia a dia hi posa una mica de la seva part per provocar que s'esdevingui el miracle. Així, a poc a poc, crea les circumstàncies necessàries perquè en aquell bosc hi pugui créixer un trèvol de la sort ilimitada.

El llibre és ple de conceptes i consells positius:

- Actua i no posterguis.
- Hi ha alguna cosa que en aparença no fos necessària, però sí imprescindible?
- Perspectiva, distància, tenir l'horitzó a la vista sempre dóna idees útils i impensades.

I també destaca el reforç imprescindible que comporta visualitzar constantment allò que es vol aconseguir.

La lliçó d'aquesta història és que cal provocar les circumstàncies que fan possible que la Bona Sort arribi. Ens ensenya que la sort és la suma d'oportunitat i preparació. Mentre l'oportunitat sempre hi és, la preparació cal que la faci cadascú. Perquè crear Bona Sort és preparar les circumstàncies a l'oportunitat.

En definitiva, una història enginyosa per transmetre la idea que cal crear les cirscumstàncies perquè la Bona Sort aflori. No queda tot a expenses dels designis de l'atzar: cal preparar el terreny perquè la Bona Sort ens visiti.

Finalment, em va sorprendre l'última frase del llibre: «El conte de la Bona Sort mai no arriba a les teves mans per casualitat». I és ben cert. Mireu: fa dos anys que tenia aquest llibre a casa i mai havia trobat el moment de llegir-lo. Fins ara. Us el recomano.

Enllaços

http://www.labonasort.com (redirigeix a la versió castellana del llibre)
http://www.labuenasuerte.com (en castellà)
http://www.alexrovira.com (en castellà)
http://www.empresaactiva.com (en castellà)

Més dura serà la caiguda

L'imperi romà va caure per uns brètols (o eren uns bàrbars?).

El mur de Berlin va caure de vell per donar pas a la nova era de la globalització, que s'avançava uns pocs anys al canvi de segle.

A Vallromanes ha caigut tot un símbol. Ni els brètols, ni el temps. Una ventada forta i el símbol de tot un poble s'ha vinclat, submís en la seva majestuositat.

Mals aires i mals auguris. Segur que no li agrada el que veu: estem canviant els boscos pels totxos. Bon negoci per a uns; mal negoci per al poble. I per al seu símbol, que rondina.

Petroli i beneficis

Ja em perdonareu que volia fer un blog sobretot de temes relacionats amb el meu ofici de lingüista i recopilador de refranys, però l'actualitat de vegades ens sobrepassa i ens obliga a prestar atenció i fer-nos ressó de notícies que clamen al cel.

Llegeixo dues notícies que, home de lletres com sóc, em fan ballar novament el cap:

Máximos históricos para Repsol YPF y Cepsa por el encarecimiento del crudo

Resultados históricos para las dos principales petroleras españolas, Repsol YPF y Cepsa, que han recogido los beneficios del aumento del precio del crudo generado en 2005. Por su parte, Repsol YPF obtuvo el año pasado un beneficio neto de 3.120 millones de euros, cifra que supera en el 29,2% a la registrada en 2004 y que supone un nuevo máximo histórico.

La gasolina subió en 2005 más que en cinco años

2005 fue un mal año para los bolsillos de los conductores y muy bueno para el de las petroleras.
Sólo el año pasado, el litro de la gasolina sin plomo 95 subió más que en los cinco años anteriores juntos.
Entre enero de 2005 y enero de 2006, el litro de este tipo de combustible (utilizado por el 18% de los vehículos) se encareció 14,6 céntimos (un 17% más, mientras que el IPC creció un 3,7%).
Entre enero de 2000 y enero de 2005, el litro subió 9,5 céntimos (un 12%).

Notícies que poden semblar inconnexes i sense relació, atès el tractament que en donaven els mitjans, en el sentit que estaven estudiant què havia provocat aquest increment desorbitant de beneficis.

I jo, que suposo que per això m'he dedicat a les lletres i no pas a l'economia, em pregunto: I tant costa entendre-ho com una relació de causa-efecte?

Em sembla claríssim que si paguem més per la gasolina que ens venen, ells obtinguin majors beneficis. I ja us dic que sóc bastant llec en temes d'economia (per això em costa arribar a final de mes).

Aquesta notícia em recorda altres notícies relacionades amb els enormes beneficis trimestrals de caixes i bancs, per exemple. Jo ho tinc ben clar: tenen aquests beneficis escandalosos, descomptats els escandalosos sous que cobren els capitostos, perquè em roben. A mi, a tu i a tothom: perquè ens estan cobrant de més

I podríem seguir la llista amb altres serveix bàsics o necessaris que s'estan inflant a fer diners a costa de cobrar preus abusius i no ajustats a les despeses que comporten oferir-los. I no vull dir noms.

La xacra de Renfe

Si jo fos l’inepte que dirigeix una empresa com Renfe, ja fa molts anys que hauria plegat. Per dignitat i per ineptitud.

I quan la ineptitud arriba a afectar a milers i milers d’usuaris, llavors això ja hauria de convertir-se en una qüestió política. I què hi diuen els nostres polítics?

Si tenim lleis que permeten multar empreses per no respectar els drets lingüístics dels catalanoparlants, caldrien lleis que multessin la negligència en la gestió dels serveis públics o el lucre excessiu que apliquen certs monopolis en serveis bàsics.

I la mobilitat és un servei bàsic i una qüestió política. I crec que caldrien actuacions valentes en el preu de la gasolina, en el preu dels peatges i en el preu i mal servei dels transports públics.

Perquè, mentre empreses com TMB apliquen mesures correctores per intentar descongestionar l’allau d’usuaris que cada dia fan servir el metro i els autobusos de Barcelona (i no entraré a comparar els ajuts públics que reben els transports públics de Barcelona amb els transports de Madrid, per exemple) i se’ns informa de la compra de nous combois de Metro i de més autobusos per reduir el temps d’espera dels usuaris, ... què fan els caps pensants (perdoneu que usi aquest símbol tan inadequat, perquè els fets ens demostren que el cap no el tenen gaire ben moblat) de Renfe per solucionar els greus problemes de saturació i inseguretat de la xarxa de Rodalia? Res. Res de res.

I pitjor encara: malbaraten els pocs recursos que destinen a modernitzar el servei per reduir el personal de control (menys revisors i més segurates) i per blindar les estacions com si de gàbies es tractés. Aquesta actuació tan galdosa ha comportat un augment de la inseguretat i situacions de risc personal dia sí dia també (i si no arrisqueu-vos a agafar un dels últims trens de la nit en cap de setmana, si teniu la sort d’ensopegar amb l’hora de sortida que hagin decidit per aquell tren, amb baralles, incivisme, fum, agressions i altres episodis de violència injustificable... però cap persona de seguretat).

I qui assumeix el cost social, familiar i laboral de milers de persones aturades en andanes cada dos per tres?

I el cost en la sensibilització de les persones perquè usin el transport públic? Com volen que els usuaris confiem en uns serveis de mobilitat indignes i sovint perillosos? O no són un perill real i tangible les estacions plenes a vessar i sense la infraestructura necessària per contenir aquests allaus de gent, com és el cas de Passeig de Gràcia? O no és un perill real circular en trens plens de gom a gom, amb una capacitat molt per sobre del que marquen les plaques interiors dels vagons?

Pots entendre que passi això en una situació excepcional o per una catàstrofe imprevisible i no desitjada. Però quan això és el pa nostre de cada dia i l’excepcionalitat esdevé rutina... què podem fer els usuaris davant d’aquest abús reiterat i vexatiu?

Sóc usuari del servei de rodalia de Renfe des de fa més de 10 anys. I puc assegurar que no s’ha fet cap actuació en aquests 10 anys per millorar el servei. El nombre d’usuaris s’ha multiplicat exponencialment (i els guanys, és clar), però ni s’ha incrementat la freqüència de pas dels trens, ni la capacitat, ni l’accessibilitat a l’estació. Són 10 anys d’empitjorar el servei, d’apujar abusivament el preu del servei i de veure incrèdul i impotent que ens maltracten, ens menystenen i se’n riuen de nosaltres. Seguim sent cornuts i els paguem el beure.

Coordinar-nos, organitzar-nos i obligar, amb actuacions valentes i decidides, a qui hagi de prendre decisions perquè les prengui. Això és el que cal. Caldria organitzar alguna associació de perjudicats forta. Potser existeix i ho desconec. Però cal fer-hi alguna cosa, això és ben clar. Només conec una iniciativa mataronina i els Txuquis, una plataforma d’usuaris de Renfe de Vilafranca del Penedès.

I que deixin de prendre’ns el pèl!!! Que estem pagant per un servei que no ens ofereixen. Que estem pagant per poder seure i viatjar en unes condicions mínimes de seguretat i comoditat que no es respecten. Que som persones i no pas ramats impersonals que es poden tractar de qualsevol manera

I la puja de l’IPC anual no se’ls oblida mai (a banda que no el sàpiguen calcular i que sempre escombrin unes quantes dècimes cap al seu favor). Però res de comprar més trens, posar més vagons, fer un estudi d’utilització del servei, fer un estudi de satisfacció dels usuaris, vetllar per la seguretat dels usuaris, prendre mesures efectives contra l’incivisme i la violència en tot l’àmbit de Rodalia, facilitar zones d’aparcament perquè els usuaris puguin optar a fer servir el transport públic i deixar aparcat el cotxe particular... Per donar només algunes idees positives i efectives per millorar el servei.

Us convido a fer-los saber el nostre malestar a través del formulari d’atenció al client (que curiosament, el primer cop que hi he intentat accedir, era fora de servei) o a través del Síndic de greuges. I també us animo a transmetre l’efecte crida d’escriure les nostres males experiències amb el transport públic i no callar-nos. En diaris, en blogs personals, fent queixes públiques o donant suport a iniciatives ja existents: que ens sentin, que se sàpiga. QUE HI POSIN REMEI!!!

I deixeu-me acabar amb la pregunta del milió: Per què les corones de rodalies de la ciutat de Barcelona estan més juntes que les corones de rodalies de la ciutat de Madrid, amb la qual cosa el preu per quilòmetre recorregut és ostensiblement més car?


Enllaços

Renfe
TMB
El Síndic de Greuges de Catalunya
Mataró viu
Campanya "Els trens de rodalies són el nostre Metro


Alguns damnificats (qui serà el següent?):

David Poblador - M'ha passat avui
David Poblador - "Seguretat" a Renfe
La trona - Històries de la Renfe
Diari de la kriz_peta - Queixes a Renfe
Calaix de sastre - La Renfe
Pinxitoblog - Bendita Renfe

La mentida de la política

Quan la política es fa des de les entranyes, des de la mentida i des de l’enfrontament, no podem esperar res més que crispació i violència.

Quan l’argumentari d’alguns polítics només descansa en la calúmnia (malparla, que alguna cosa queda), l’insult (quan s’acaben els arguments, aquest és l’únic camí) i la mentida (repeteixen tantes vegades les mateixes mentides que fins i tot ells acaben per creure-se-les), és quan arriba el moment de dir-los que no ens agrada aquesta manera de fer política i que tot no està justificat per un grapat de vots.

La irresponsabilitat d’atiar la crispació i l’enfrontament dels pobles per esgarrapar quatre vots o per fer fora l’oponent al preu que sigui (un preu desconegut per a nosaltres, però sembla clar que ells sí que saben què s’hi juguen) no ens pot deixar indiferents.

Hem d’exigir als nostres polítics educació, dignitat i integritat, de la mateixa manera que demanem això mateix a qualsevol persona del nostre entorn. I educació no és el que ens mostren els debats histriònics i maleducats de les nostres televisions públiques i privades, per exemple.

Civisme i solidaritat. Hem d’exigir civisme i educació als nostres fills (i als fills dels altres) ja sia al metro, al carrer o fent cua per comprar cent grams de bacallà dessalat.

Civisme i respecte. I no em parleu de tolerància zero, que és sinònim d’intolerància. Ni del respecte a la diversitat. Com volen que ens sentim part d’una Espanya intransigent i intolerant, uniformitzadora i centralista? Parlem de drets. Què menys que poder viure plenament amb la teva llengua pròpia al teu país, a casa teva!

Parlen de bilingüisme de manera farisea: els únics que practiquem el bilingüisme som els catalanoparlants, que ens preocupem de no reduir el nostre coneixement de llengües a català o castellà únicament. Que còmode exigir que coneguem la seva llengua des del desconeixement que mostren de la nostra! Espanya és un estat plurilingüístic que no respecta aquesta diversitat, encara que per llei (oh, santa Constitució!!) estiguin obligats a vetllar per la riquesa diversa dels pobles que la conformen. Paper mullat quan interessa. I que hi pensin: un bilingüisme ben entès comportaria un creixement espectacular de presència del català (a Catalunya, País Valencià i Illes Balears), del gallec a Galícia i de l’euskera al País Basc. Però és clar, com que el català a Catalunya és l’única llengua diferent de l’espanyol amb una mica de presència i vitalitat, cal debilitar-la i patuitzar-la, com ja ho vénen fent des del 1700 ençà. I si no que ho preguntin als francesos, que també en saben un niu de minoritzar llengües. Hi ha moltes subtileses que ajuden a diluir les reivindicacions nacionals dels pobles. Fosques, obscures... malintencionades.

I parlen de solidaritat amb malícia i desinformació. Què vol dir que l’Estatut de Catalunya costarà diners a la resta de Comunitats d’Espanya?
Mentida. Men-ti-da. M-e-n-t-i-d-a.

La solidaritat porta implícit un component de voluntat i no pas d’obligació: sóc solidari perquè ho vull ser. I ho faig de grat i m’ho agraeixen de bon cor. La resta és espoli. Espoli recaptatori que compromet el teu benestar i la teva pròpia existència. Jo d’això en dic ser cornut i pagar el beure.

Molt podríem parlar de la solidaritat i del subsidi. Del compartir i de les balances. La solidaritat és com una goma elàstica, que es dóna i es dóna i es dóna... fins que es trenca. I em vénen al cap moltes altres imatges que parlen del límit de la solidaritat, com la gallina dels ous d’or o la mamella que s’asseca.

Enllaços recomanats II - Més diccionaris en obert

L'aparició de qualsevol nou recurs en línia i en català és una bona notícia. I més encara quan ens referim a recursos de qualitat contrastada i d'una utilitat fora de dubte.

A finals del mes passat ens assabentàvem que la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació (STSI) del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) i el Grup Enciclopèdia Catalana (GREC) havien acordat l'accés lliure des d'Internet al Diccionari de la llengua catalana multilingüe castellà-anglès-francès-alemany i al Dídac.

El Diccionari multilingüe consta d'un diccionari de llengua catalana de 20.000 entrades amb definició, acompanyades d'un bon nombre d'exemples, locucions i frases fetes, i les equivalències en castellà, anglès, francès i alemany. També està format per quatre diccionaris bilingües inversos: castellà-català, anglès-català, francès-català i alemany-català.

El Dídac és un diccionari escolar, especialment adreçat per a l'ensenyament primari i el primer cicle de l'educació secundària. Aquest diccionari ve acompanyat de làmines temàtiques, dibuixos i altres il·lustracions que en facilitin la comprensió.

Aquests diccionaris en obert s'afegeixen als diccionaris que Enciclopèdia Catalana ja oferia en obert: el Gran diccionari de la llengua catalana, el Diccionari enciclopèdic de medicina o la Catalan Encyclopaedia.

En volem més!!!

Enllaços recomanats

Grup Enciclopèdia Catalana
Diccionari multilingüe
Dídac
Gran diccionari de la llengua catalana

Per cert, a On anar.net, Joan Razola ens manté també informats de les novetats que apareixen a la xarxa.

I un altre recurs del mateix estil i d'una qualitat també envejable és Zootoon.

O tots moros o tots cristians

Jo no insulto,
tu insultes,
ell i ella insulten.

Nosaltres no insultem,
vosaltres insulteu,
ells i elles insulten.

Com ha canviat la conjugació dels verbs de quan jo els estudiava ara fa uns quants anys...!! Potser ja n'hi ha prou de fer el préssec i ja és moment d'exigir el mateix raser per a situacions anàlogues.

Raons que rimen

Jo tinc les flors i els infants
per germanes i germans,
el seu somriure ample i sincer
alegra un dia plujós.
Com la música suau
d'una tarda vora el mar,
són promeses d'un futur
que esdevindrà realitat.

Sempre he cregut que la paraula havia de ser poesia: transmetre idees a través del ritme de les paraules, a través de la musicalitat de cada lletra.

És important el què diem. I com ho diem.

I és per això que les nostres raons han de rimar. Han de rimar amb l'esència del missatge que volem transmetre i han de deixar una cantarella en el cap de la persona que ho ha llegit o escoltat, perquè li soni, perquè li ressoni i perquè li faci pensar...

Per això canvio el nom del meu diari. Vpamies va néixer d'una manera provisional a l'agost de 2005. Era un nom de proves. Transparent de la persona, però no pas del contingut.

Ara, amb gairebé mig any de fer camí canvio el nom per la cosa. La carcassa, per l'esència. L'embolcall... pel regal.

Raons que rimen. Rimen per fer-se més entenedores, per acostar-vos a la música del meu missatge.

Qüestió de nombres

Estic d'acord que necessitem herois que omplin el nostre imaginari i que la fita assolida ara fa pocs dies per David Meca (Sabadell, 1974) és digne de lloança i d'admiració. Perquè és clar que s'ha volgut vendre la notícia sobretot per la seva èpica:

El nedador David Meca passarà dilluns per "El Club" per explicar com va aconseguir aguantar les 25 hores i 52 minuts a l'aigua del Mediterrani, a 12 graus, per fer 102 km.

Ara bé. Sóc de l'opinió que ens han volgut vendre un personatge més a prop dels famosets que surten a Salsa Rosa que no pas de l'èpica mitològica en què s'hauria d'encasellar la seva proesa, lligada al "sang, suor i llàgrimes", que intitulava la seva darrera aparició pública d'avui en una televisió (també pública). És clar que quan en David apareix a les televisions amb aquell xandall multicolor, sembla l'hipèrbole d'aquells adolescents que "volen anar vestits de marca". Però és clar, els esponsors i patrocinadors manen i també volen la seva part del pastís. Noblesa obliga.

Però anem al fet que ens ocupa. Deien les notícies:

David Meca s'ha convertit en la primera persona que fa la travessa entre la Península i les Balears nedant sense parar. El nedador de Sabadell ha estat 22 hores i mitja al mar, després que va sortir dimecres de Xàbia, a la Marina Alta, i ha arribat cap a les onze del matí de dijous a Sant Antoni d'Eivissa.

I el David no s'ha cansat de repetir fins a la sacietat la faula de l'aneguet lleig i del milió de braçades que ha hagut de fer en aquestes 26 hores de travessia. I vull deixar ben clar que sento una admiració molt gran pel David Meca i que considero que el que ha fet és una proesa titànica a l'abast de molt poques persones i que segur que porta al darrere un esforç i una dedicació inimaginable. I entenc que ara li toca viure el seu moment de glòria.

Però home..., encara que sóc de lletres... algú s'ha parat a pensar què suposa fer un milió de braçades?

Curiosament fa uns dies li explicava al meu fill de 7 anys, l'Oriol, que mai havia comptat a un milió i, que si ho volgués fer, necessitaria gairebé un mes per fer-ho. Sense dormir, sense menjar, sense beure... i sense parar. I ara pensava: pot en David fer anar els braços 10 vegades més ràpid del que jo compto o hi ha hagut aquí algun error o ball de números?

Som-hi: si dividim el milió de braçades per les 26 hores (fent números rodons) de la travessia, surten 38.462 braçades cada hora. Que són 641 braçades per minut. O sigui: més de 10 braçades per segon. Difícil? Sí. Imposssible? Encara més.

I és que és clar: no ens podem prendre les notícies al peu de la lletra. I en qüestió de números, millor que no ens passi allò que li va passar a un polític que diumenge apareixia a la ràdio dient: En dos palabras: vamos a crear más de un millón de puestos de trabajo en el próximo año.

Bé, la promesa electoral no sé si era fil per randa la mateixa, però veig que els arguments esgrimits no són originals, perquè Gonzalo Martner, professor de la Universitat de Santiago de Xile i subsecretari amb el socialista Lagos, ja feia una promesa semblant en el bloc de la candidata socialista a la presidència xilena:

En dos palabras: soy de los que piensa que los seres humanos somos iguales en dignidad y debemos llegar a serlo en derechos (políticos, sociales, económicos, culturales, ambientales) y en oportunidades de realización de nuestros proyectos de vida.

Ara sí, en dues paraules: im-pressionant!!!!

Refranys meteorològics

Avui plou. Curiosament, el dia que els infants són a vessar d'il·lusió i somnis, plou a Vallromanes: els núvols vessen fines gotetes que il·lusionen els més grans, conscients que vivim temps de sequera i que cada gota val per mil.

Ara, de ciutat estant, mirem el cel, mirem els cims, mirem els núvols o mirem els estels i poca cosa ens diuen. Els mirem bocabadats, per la bellesa que desprenen, però poca cosa més.

Abans, de terra estant, sense meteosats ni informes meteorològics personalitzats, havien de preveure el temps a partir dels pocs indicis que els oferia la naturalesa. Saviesa i llegat. Llegat gairebé perdut que mirarem de recuperar.

El refranyer en va ple de sentències sobre el temps que farà a partir de vestigis o avisos que el poble va aprendre a interpretar dels avis dels seus avis. Cap refranyer temàtic que no vulgui ser una mica complet pot prescindir de l'apartat de refranys meteorològics. I els nostres homes del temps sovint ens els recorden o els recopilen per fer-nos-els arribar i fer una mica més aclaridora o entretinguda l'estona de la previsió meteorològica.

Un grapat de refranys esgarrapats d'ací i d'allà. Tria curta, curta, curta, però selecta:

- A l'estiu, tota cuca viu (El bon temps fa que tot rutlli, encara que a un altre ritme).
- A mi sí que re mi fa si fa sol o no en fa (jugant amb les notes musicals).
- Aigua cau, senyal de pluja (Obvi, com ell sol).
- Cel rogenc, pluja o vent (un clàssic dels més clàssics).
- En temps de fred val més una capa que un barret (un d'abans i que ja queda desfassat, quan ni capa ni barret son atuells habituals en les nostres indumentàries).
- Llevant té una filla casada a ponent, quan ell la va a veure, se'n torna plorant (per això diu el refranyer també que de llevant no podem esperar res de bo...).
- Març marçot, mata a la vella a la vora del foc, i a la jove si pot! (un altre refrany clàssic sobre com n'és de traïdor el mes de març, que de vegades sembla que ja ve la bonança, però encara ha de fer fred intens).
- Per la Candelera, ous a la carrera: si la Candelera plora, el fred és fora. Si la Candelera riu el fred és viu; tant si plora com si riu el fred és viu (Un altre dels refranys clàssics: el temps que farà aquest dia marca l'esdevenidor: seguirà fent fred o vindrà el bon temps).
- Plou poc, però, pel poc que plou, plou prou (Embarbussament amb moltes variants, més curtes i més llargues).
- Quan la formiga treu terra del niu, adoba la gotera i fuig del riu (Sovint els animals que ens envolten preveuen o intueixen el mal temps abans que nosaltres).
- Qui se sopluja sota la fulla, dues vegades es mulla (de sentit comú, però que apliquem poques vegades quan ens agafa pluja fora de casa i sense recer).

Boires, vent, pluja, fred, neu... Al gener, febrer, març, abril... Temps de tardor, canícula d'estiu. Per a tots els gustos. Podeu trobar-ne molts més als principals reculls de refranys:

. Amades, Joan (1951): Cançoner. Ed. Selecta (Barcelona)
. Conca, Maria (1988): Els refranys catalans. Ed. 3i4 (València)
. Díez, Xebe (1995): Los refranes en «El Tiempo». Ed. Pamiela (Pamplona)
. Gomis i Mestre, Cels (1888): Meteorologia i agricultura populars (segona edició revisada pel nét Cels Gomis i Serdañons, editat per Altafulla el 1998). Ed Altafulla (Tarragona).
. Millà i Reig, Lluís (1965): Cinc mil refranys i frases fetes, populars. Ed. Millà (Barcelona)
. Parés i Puntas, Anna (1999): Tots els refranys catalans. Ed. 62 (Barcelona).

I recomano d'anar seguint altres blocs d'aquesta mateixa temàtica:
. http://ladonadeltemps.blogspot.com/
. http://meteobloc.blocat.com/

Bon Nadal i feliç any nou!

Nadal és temps d'alegria, de disbauxa i d'il·lusions; però també és temps d'enyor i de malenconia.

La melangia és bona si no ens aclapara. És senyal de supervivència, que som aquí i que el record ens fa més forts i conscients que som fugissers i que el temps s'esvaneix entre els nostres dits amb insolent rapidesa, que el tic-tac del rellotge s'acompassa al ritme del nostre cor per escolar-se impassible i ininterrompudament.

Veiem la il·lusió en els infants, que s'encomana pel que té d'innocent. Qui no segueix sent un infant, per exemple, quan es refugia en l'engany de creure que tancant els ulls podem canviar les coses?

Que no ens prenguin la il·lusió. I que l'infant que encara dorm dins de cadascun de nosaltres esclati d'alegria ara, aquests dies, i durant tot l'any.

1. Afrikaans - Geseënde Kersfees en ‘n gelukkige nuwe jaar
2. Alemany - Frohe Weihnachten und ein schönes neues Jahr
3. Anglès - Merry Christmas and a Happy New Year
4. Àrab - I'D Mubarak ous Sana Saida
5. Aragonès - Goyoso Nadal e prospera añata nuaba
6. Aranès – Bon Nadau!
7. Aymara - Sooma Nawira-ra
8. Bable - Bon Nadal y feliz añu nuevu
9. Bengalí - Shuvo Baro Din - Shuvo Nabo Barsho
10. Brasiler - Boas festas e feliz ano novo
11. Bretó - Nedeleg laouen na bloavezh mat
12. Búlgar - Vasel Koleda; Tchesti nova godina (Честита Коледа! Щастлива Нова Година)
13. Cantonès - Seng Dan Fai Lok, Sang Nian Fai Lok
14. Castellà – Feliz Navidad y próspero año nuevo
15. Català - Bon Nadal i feliç any nou!
16. Coreà - Sung Tan Chuk Ha
17. Cors - Bon Natale e bon capu d' annu
18. Danès - Glædelig jul og godt nytår
19. Eslovac - Veselé vianoce a šťastný nový rok
20. Eslovè - Srečen Božič in veselo novo leto
21. Esperanto - Bonan Kristnaskon kaj feliĉan novan jaron
22. Esquimal - Jutdlime pivdluarit ukiortame pivdluaritlo
23. Estonià - Häid Jõule ja õnnelikku uut aastat
24. Euskera - Zorionak eta urte berri On
25. Finès - Hyvää joulua ja onnellista uutta vuotta
26. Francès - Joyeux Noël et bonne année
27. Friülià - Bon Nadâl e bon an gnûf
28. Gaèlic escocès - Nollaig chridheil agus bliadhna mhaith ur
29. Gallec - Bo Nadal e próspero aninovo
30. Grec - Kala Christougenna Kieftihismenos O Kenourios Chronos (Καλά Χριστούγεννα και υτυχισμένο το Νέο Ετος)
31. Guaraní - Avyaitete ahi ko Tupa ray arape qyrai Yy Kapyryin rira
32. Hawaià - Mele Kalikimaka
33. Hebreu - Mo'adim Lesimkha. Shana Tova
34. Hindi - Shubh Naya Baras
35. Hongarès - Békés karácsonyt és boldog új évet
36. Indonesi - Selamat Hari Natal. Selamat Tahun Baru
37. Iraquià - Idah Saidan Wa Sanah Jadidah
38. Irish - Nollaig shona agus bliain nua faoi mhaise dhuit
39. Islandès - Gledileg Jol og Farsaelt Komandi ar
40. Italià - Buon Natale e felice anno nuovo
41. Japonès - Shinnen omedeto. Kurisumasu Omedeto
42. Kannada - Hosa Varushada Subhasayagalu
43. Ladí - Bon Nadel y bon ann nuef
44. Letó - Prieci'gus Ziemsve'tkus un Laimi'gu Jauno Gadu
45. Lituà - Linksmu Kaledu ir laimingu Nauju metu (linksmų šv. Kalėdų ir laimingų naujųjų metų)
46. Llatí - Natale hilare et annum faustum
47. Macedoni - Srekan Bozik I Nova Godina (срекан Божик и Нова година)
48. Mandarí - Kung His Hsin Nien bing Chu Shen Tan
49. Maltès - Nixtieqlek il-Milied it-Tajjeb u s-Sena t-Tajba
50. Maorí - Kia orana e kia manuia rava i teia Kiritimeti e te Mataiti Ou
51. Mongol - Zul saryn bolon shine ony mend devshuulye
52. Neerlandès - Prettige Kerstdagen en een gelukkig nieuw jaar
53. Noruec - Eg ynskjer hermed Dykk alle ein God Jul og Godt Nyttår
54. Occità - Polit nadal e bona annada
55. Papiamento - Bon Pasku i felis aña nobo
56. Polonès - Wesołych Świąt i szczęśliwego Nowego Roku
57. Portuguès - Feliz Natal e próspero ano novo
58. Punjabi - Nave sal di mubaraka
59. Quechua - Sumaj kausay kachun Navidad ch'sisipi - Mosoi Watapi sumaj kausay kachun
60. Retoromànic - Bella Festas daz Nadal ed in ventiravel onn nov
61. Romaní - Bachtalo krecunu Thaj Bachtalo Nevo Bers
62. Romanès - Crăciun fericit şi un an nou fericit
63. Rus - Pozdrevlyayu s prazdnikom Rozhdestva is Novim Godom (с Рождеством и с Новым годом)
64. Sard - Bonu nadale e prosperu annu nou
65. Sicilià - Bon Natali e filici annu novu
66. Sudanès - Wilujeng Natal Sareng Warsa Enggal
67. Suec - God jul och gott nytt år
68. Swahili - Krismas Njema Na Heri Za Mwaka Mpya
69. Tagalog - Maligayang Pasko at manigong bagong taon
70. Tailandès - Suksan Wan Christmas lae Sawadee Pee Mai
71. Tamazight - Asseggwas Ameggaz
72. Telugu - Christmas Shubhakaankshalu - Nootana Samvatchara Subhakanshalu
73. Turc - Yeni yılınızı kutlar, sağlık ve başarılar dileriz
74. Txec - Veselé vánoce a šťastný nový rok
75. Ucraïnès - Veseloho Vam Rizdva i Shchastlyvoho Novoho Roku! (веселого Різдва і з Новим Роком)
76. Vietnamita - Chuc Mung Giang Sinh - Chuc Mung Tan Nien
77. Yiddish - A freydikn nitl un a gor freylekhn nay-yor
78. Yoruba - E ku odun, e hu iye' dun!
79. Zulú - Sinifesela Ukhisimusi Omuhle Nonyaka Omusha Onempumelelo

Se m'acudien moltes maneres de desitjar-vos bon Nadal i que comenceu amb bon peu l'any que s'acosta, però he pensat que el millor, com a lingüista que sóc, era dir-vos-ho de la mateixa manera en tants idiomes com em fos possible fer-ho.

Ja sé que queda una mica redundant, però amb que recolliu el missatge de la llengua que us sigui més propera en teniu prou, oi?

Doncs això: Felicitat i il·lusió en aquests dies que resten d'any i més il·lusió i esperances pel 2006 que s'acosta.

Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

En les darreres setmanes, aquest projecte d'enciclopèdia oberta ha estat en boca de tothom per a cantar-ne les excel·lències o per portar-la als tribunals pels seus continguts. Detractors? Defensors? Em recorda una mica aquella dita de la fira i que cadascú en parla segons com l'hi ha anat.

En primer lloc, cal no perdre el nord i convé conèixer en què consisteix aquesta iniciativa pionera a Internet.
La Wikipedia és una enciclopèdia en línia gratuïta, lliure i elaborada de manera voluntària i altruista per internautes d'arreu del món. Neix el 2001 i es pot trobar ja en més de 200 idiomes, amb un volum i rigor prou desigual, però important, sens dubte.

Així, mentre que en anglès hi ha vora 875.000 articles, també la trobem en castellà (amb més de 80.000 articles) i en altres llengües de la península, com ara el català (amb més de 22.000 articles), el portuguès, el gallec, l'euskera, l'aragonès o el bable, per exemple.


El nom li ve del programari usat per bastir-la: el wiki (paraula hawaïana que vol dir “ràpid”) és un document hipertextual creat amb programari lliure i que permet la revisió i reedició dels textos creats per qualsevol persona que hi pugui accedir. Així esdevé una eina molt pràctica per elaborar documents de manera col·lectiva, a través d'un navegador web i amb uns codis de marcatge força simples.

Aquesta simplicitat és l'origen de la seva grandesa i de les seves misèries. Grandesa, perquè s'ha aconseguit oferir un producte digne i rigorós amb l'esforç anònim de molta gent, a partir del voluntarisme de moltes persones.
Misèries, perquè en qualsevol cistell de fruita hi podem trobar una poma podrida.

Gratuïta, voluntària, no professional. Aquestes credencials no li han impedit competir amb les millors i més prestigioses enciclopèdies d'arreu del món. Perquè és molt flexible, exhaustiva en determinades àrees, i rigorosa, en general, pel que fa als continguts que ofereix.

Desigual, incompleta. És clar. És l'handicap que ha de pagar una iniciativa voluntària, sense la recompensa d'una remuneració econòmica i amb el perill que qualsevol eixelebrat hi aboqui les seves neures i limitacions.

Però és clar, cal saber com acostar-s'hi i ponderar o comprovar els continguts que hi trobem.

Quin problema ha tingut la Viquipèdia? Com a editor voluntari de l'Open Directory Project, el directori obert mantingut per editors voluntaris d'arreu del món, del qual ja en vaig parlar en alguna altra ocasió, penso que ambdós projectes pateixen el mateix mal: morir d'èxit. El seu propi èxit és la pitjor notícia per aquests projectes voluntaris, perquè creixen en una mesura superior a l'esforç que li poden dedicar els mantenidors i perquè és converteixen en un negoci rendible i webmestres sense escrúpols s'hi aboquen per treure'n un profit personal i no pas per altruisme o per fer un servei a la comunitat.

L'ODP s'ha hagut d'anar blindant i ha hagut d'anar trobant mecanismes per combatre aquestes possibles corrupteles (que no desvelaré aquí, per suposat) i la Viquipèdia haurà d'acabar trobant els mecanismes d'autocontrol que li permetin créixer sense que això vagi en detriment de la seva credibilitat.

No voldria acabar sense fer esment d'altres iniciatives del mateix segell editorial que la Viquipèdia (totes de Fundació Wikimedia), malgrat algunes encara no tinguin versió catalana:

- Wikimedia Commons,dipòsit central per a imatges, música, sons i vídeos lliures.
- Viccionari, diccionari i tesaure.
- Viquillibres, llibres de text i manuals
- Wikiquote, recopilació de cites i proverbis
- Wikispecies, directori d’espècies
- Wikinews, notícies.

Enllaços d'interès

Wikipedia
Viquipèdia
Llista de wikipedia en diferents idiomes
Open Directory Project
Article de Grup Ambient
Article a «La Malla»

No diguis...

No diguis despilfarro, si pots dir malbaratament.
No diguis desarrollo, si pots dir desenvolupament.
No diguis desparpajo, si pots dir desimboltura.
Ni diguis desahogo, si pots dir alleujament.

Pensa que també hauries pogut usar balafiament, desenrotllament, desvergonyiment o assuaujament.


Vale? Bueno? Desde luego? No: estem d'acord, bé i com no o i tant!

I recorda, també, que no cal dir después de un dia viene otro o ir de veinticinco alfileres, sinó que qui dia passa, any empeny i anem de vint-i-un botó.

I d'una tirada hem recuperat unes quantes expressions que de vegades tenim a la punta de la llengua, però no ens acaben de venir. No m'invento res, que això dels barbarismes és més vell que l'anar a peu. Oi que molts estàveu ja pensant en la Maria Castaña i no pas en l'any de la picor, quan tothom gratava o de l'any tirurany o de l'any de la Nana o de l'any de la tos?

Amb «No diguis...» o «Com diries..?» pretenc, pas a pas, recuperar expressions nostrades per aquells barbarismes o neologismes que penetren en la nostra llengua.

Recordeu: la llengua té mecanismes i és prou maleable per desenvolupar-se en qualsevol àmbit. Només cal proposar-s'ho i trobar les eines adequades. I lluitar contra la minorització de la nostra llengua en tots i cadascun dels àmbits on podem viure sense traduccions ni adaptacions.

Lectures. Baudolino, d'Umberto Eco

Fitxa tècnica

Títol: Baudolino
Autor: Umberto Eco
Any: 2001
Editorial: Edicions Destino (Barcelona)
Edició: Primera
Col·lecció: L'Àncora, núm. 151
Pàgines: 508
ISBN: 84-9710-018-2
Traductora: Carme Arenas Noguera
Títol original: Baudolino (italià)



Biografia de l'autor

Neix a Alessandria (Piemont) el 1932. Semiòleg i crític literari. Professor de semiòtica a la Universitat de Bolonya des del 1971. És un dels novel·listes italians contemporanis de més prestigi, capaç de combinar literatura i pensament en una obra de creació pròpia.

Ha escrit, entre altres obres, 'Apocalittici e Integrati' (1964), 'Trattato di semiotica generale' (1975), 'Semiotica e filosofia de llinguaggio' (1988), 'I limiti dell'interpretazioni' (1990), 'Il nome della rosa' (1980), 'Il pendolo di Foucault' (1989), 'L'isola del giorno prima' (1994) i 'Baudolino' (2000).


Recensió del llibre

Sense arribar a la frescor i captivació que despertava en el lector El nom de la rosa ─sens dubte la seva novel·la més reeixida─, a Baudolino torna a captivar el públic amb una novel·la ambientada en l'alta edat mitjana, on convergeixen aventures, intrigues i un enciclopedisme sempre evident, a través de bestiaris o cartografia medievals.

Eco ens presenta un enfilall de personatges murris que, gairebé sempre movent-se en espais oberts, reals o imaginats, abasten tots els confins del món conegut. De la mà de Baudolino es barreja la realitat i la ficció, la història i les mentides. Sovint, però, aquestes mentides acaben esdevenint realitat i canviant el curs de la història. Així ens obre les portes del Regne del Preste Joan, dóna vida als Reis Mags i transforma un simple got en el Sant Graal que tots veneren.

L'obra també és un gran homenatge a la ciutat natal de l'autor, Alessandria, al Piemont, llegendàriament sorgida del no res d'avui per demà, allà on també havia nascut el protagonista.

L'obra comença amb Baudolino ja gran a Constantinoble, que conta la seva història a Nicetas perquè l'escrigui, ja que ell coneix moltes llengües, però només sap escriure en vulgar. Així, tot el llibre és l'autobiografia de Baudolino, l'afillat de l'emperador Frederic, des dels seus orígens humils a Alessandria fins al moment que comença el relat, durant la croada i saqueig de Constantinoble. I entre un punt i l'altre, es va teixint una història bastida en mentides i mitges veritats del protagonista.

Eco no sols rememora l'ambient de l'edat mitjana en la història que conta, sinó també en el tractament que en fa dels aspectes llegendaris o de la passió amorosa dels personatges o del tractament de les relíquies, per exemple.


Fragments destacats

He triat quatre fragments que ens acosten a la capacitat lingúística i a la dimensió literària del protagonista i a unes reflexions que fa l'autor, a través dels personatges, sobre la veritable Història.

[Pàg. 17 Baudolino té do de llengües]
D’altra banda, el primer vespre li havia dit que ell posseïa un do: que en tenia prou sentint dos que parlessin una llengua qualsevol, i al cap de poc era capaç de parlar com ells. Un do especial que Nicetas creia que només havia estat concedit als apòstols.

[Pàg. 57 La retòrica i la poesia]
A París estudiaràs retòrica i llegiràs els poetes: la retòrica és l’art de dir bé allò que no és segur que sigui cert, i els poetes tenen el deure d’inventar mentides boniques. [...] Mira, no et demano que diguis allò que creus que és fals, que seria pecat, sinó que testimoniïs falsament allò que creus veritable ─la qual cosa és una acció virtuosa perquè supleix la manca de proves sobre alguna cosa que certament existeix o ha succeït.

[Pàg. 392 Les mentides es tornen veritat]
─No senyor, no amic meu ─el consolava Baudolino─, el regne del teu pare existeix, perquè jo n’he sentit parlar no ja pels eunucs, sinó per persones que hi creien. La fe fa que les coses siguin de veritat.

[Pàg. 508-09]
Sí, ja ho sé, no és la veritat, però en una gran Història es poden canviar petites veritats perquè en ressalti la veritat més gran. Has d’explicar la història veritable de l’imperi dels romans, no una anècdota que va néixer en un pantà llunyà, en països bàrbars i entre gent bàrbara. I a més, voldries ficar al cap dels teus futurs lectors que hi ha un Graal allà dalt entre la neu i el gel, i el regne del Preste Joan en terres àrides ? Qui sap quants forassenyats no es posarien a vagarejar sense aturador, durant segles i segles.

Fraseologia destacada

Són personatges murris els que apareixen a la novel·la. I el seu ús del llenguatge s'acosta a les expressions populars i sovint sentencioses recollides en sentències i refranys. Eco s'hi acosta de puntetes, deixant una mica de banda la seva erudició, per mostrar un llenguatge planer i ric d'expressivitat.

N'he destacat alguns exemples:

[Pàg. 17]
I tot i això parlava un grec fluid, sense tirar capellans a cada paraula que deia, tal com feien normalment els estrangers.

[Pàg. 18]
[...] digués el que digués, mirava d’amagatotis el seu interlocutor, com per avisar-lo que no se’l prengués seriosament.

[Pàg. 23]
Ara com ara la qüestió és com tocar el dos d’aquí.

[Pàg. 174]
I al capdavall, al camp moren com mosques, a causa de mil malalties.

[Pàg. 186]
I la meva Rosina no l’hem morta mai precisament perquè per a mi i per a la teva mare és com la filla que el Senyor no ens va donar, o sigui que no la toca ningú, abans a l’escorxador t’hi faig anar a tu, que ets fora de casa des de fa trenta anys, mentre que ella ha estat sempre aquí sense pardalets al cap.

[Pàg. 188]
I la pobra Rosina havia estat degollada per un de Como que devia saber l’ofici, perquè ho havia fet tot amb un sol cop i la Rosina, en un dir Jesús, abans era viva i després era morta.

[Pàg. 327]
Solomon, més sol·lícit, recordava que havia sentit parlar de pedres que canviaven el color de la pell, i que hi ha remeis, i que Ardzrouni podria a tornar a ser més blanc que abans.
─Sí, la setmana dels tres dijous ─es mofava el Ciula.

[Pàg. 400]
No menyspreava Solomon: un exèrcit, deia, ha de tenir un expert en medicina, perquè no es pot fer una truita sense trencar els ous.

[Pàg. 460]
Els genovesos els havien acollit de bon grat, però deien que l’hoste és com el peix, que al cap de tres dies fa pudor.

[Pàg. 490]
─Baudolino ─va dir─, jo no tinc el cap a tres quarts de quinze com aquells dos, i d’històries no en sé explicar.

Paraules subratllades

Cada lectura és una troballa. Us recomano de prendre el costum de tenir ben a mà un diccionari per consultar aquells mots que us sorprenen d'una lectura atenta del text. Sempre, indefectiblement, cada llibre, ens ofereix alguna perla nova, per guardar, per consultar, per afegir al vocabulari que hem anat adquirint a través de lectures i més lectures.
I amb Umberto Eco, fora difícil no trobar alguna d'aquestes perles.

[Pàg. 17 Falb-a (adj. D'un color entre roig i groc com el lleó)]
Una cara cremada pel sol, una cicatriu clara que li travessava tota la galta, una corona de cabells encara falbs, que li donaven un aire lleoní.

[Pàg. 17 Difidència (f. Desconfiança; mancança de fe)]
Viure a la cort, i quina cort, havia ensenyat Nicetas a valorar les persones amb una difidència calmada.

[Pàg. 23 *Estels vagants: al diccionari només apareix estel fugaç]
Oh mare, ja vestida amb l’or i la porpra imperials, ara bruta i macilent i cega dels teus fills, com ocells empresonats en una gàbia no trobem el camí per abandonar aquesta ciutat que era nostra, ni el tremp per restar-hi, sinó que ens movem embolicats en molts errors, com estels vagants!

[Pàg. 257 Estratagemes: és masculí en català]
─Diversos són els estratagemes dels dimonis: apareixen en somnis, creen al·lucinacions, se les enginyen per enganyar-nos, es transformen en àngels de llum i et perdonen per inspirar-te una seguretat enganyosa.

[Pàg. 270 Afilar també té un ús estès en català]
Però miraven al seu voltant a cada cantonada, i estrenyien ben fort sota els vestits ganivetassos acabats d’afilar.

[Pàg. 291 Xauxineig (m. Soroll que fa una vianda que es cou a foc lent)]
De seguida l’ara es va il·luminar i al cap de pocs minuts va començar a sentir-se un lleu bulliment subterrani, un xauxineig lent, mentre Ardzrouni, amb els braços alçats, pronunciava fórmules en una llengua bàrbara.

[Pàg. 325 Flèbil (Adj. Com de plor)]
─Però certament no em queden forces per tornar enrere, amics meus ─deia flèbil─, i per tant em penso que em moriré en el meu camí vers la felicitat.

[Pàg. 466 Simonia (f. Compra o venda de coses espirituals (sagraments, prebendes, etc.) per diner o altre avantatge temporal)]
─I a qui li compraràs el Mandilyon? ─va preguntar Baudolino cansat, ara ja mig marejat de tot aquella simonia.

─Per començar el duc d’Atenes no ho sap ─va respondre el Poeta─, i és a ell a qui l’hem d’encolomar, no a tu. Després, no la venem sinó que fem un canvi, i per tant no és simonia.

Errates

Massa errates i errors de traducció per ser una publicació seriosa d'una editorial de prestigi. Unes notes, sense mala intenció, perquè puguin revisar una futura edició.

[Pàg. 16 Sembla un error de traducció: no hauria de ser tot el dia?]
Després he omplert molts altres pergamins, algunes vegades dia a dia.

[Pàg. 18 Error en la separació a final de paràgraf]
Però, aquell matí, el color tendre del cel s’-havia enfosquit a causa del fum dens dels palaus i de les basíliques cremades pel foc.

[Pàg. 33 Manca de pronom feble]
Senyor Nicetas, el problema de la meva vida és que jo sempre he confós el que he vist amb el que volia veure...
─Passa a molts...

[Pàg. 79 Accent obert en la a]
... i no trobava pau en les escanyolides vicissituds amb les noies fácils, ans al
contrari, encara es feia més gran...

[Pàg. 166 Error en la separació a final de paràgraf]
després s’-havia posat a plorar.

[Pàg. 177 Fraseologia mal usada]
Si sortim ben parats d’aquest setge d’ara en endavant no deurem res a ningú.

[Pàg. 177
Fraseologia mal usada]
─Nosaltres també ho hem sentit dir, i és per això que Frederic vol que cediu abans.

[Pàg. 284 Fraseologia mal usada]
I ens recomana que sobretot, d’ara en endavant, tu siguis molt prudent amb el menjar.

[Pàg. 395 Guió en pronom feble]
En veure que totes aquestes esplendors el meravellaven, però que la seva mateixa inaccessibilitat l’entristia, vaig pensar que aniria bé, per convèncerlo que la seva pena no era la pitjor, explicar-li el suplici de l’Andrònic amb tants detalls que vaig superar de bon tros el que li havien fet.

[Pàg. 401 Accentuació]
Els blemmis no es podien emprar com a guàites, perquè per veure-hi haurien hagut de treure el cap amb el cos sencer, i això en termes bèl·lics hauria estat un suïcidi.

[Pàg. 418 Concordança article-nom]
Tota enfervorida, movia les mans com una nena que, en parlar d’un ratolí, n’imita la forma, i que en anomenar un temporal dibuixa el remolins que fa l’aire
[Pàg. 425 Error tipogràfic]
Se li havia costat tota còmplice i sol·lícita com si esperés veure algú.

[Pàg. 437 Concordança article-nom]
Quan van arribar, cadascun d’ells portava damunt les espatlles, lligada sota les aixelles, una armadura de canyes al capdamunt de la qual hi havia una cap d’ocell.

[Pàg. 466 Concordança adjectiu-nom]
─I a qui li compraràs el Mandilyon? ─va preguntar Baudolino cansat, ara ja mig marejat de tot aquella simonia.

[Pàg. 470 Extemporani: ja existia el càncer com a malaltia a l’edat mitjana?]
─Així et vingués un càncer ─cridava el Boidi al Poeta─, si no fos per tu ja en seríem fora d’aquest femer! I ara?

[Pàg. 478-79 Error tipogràfic]
L’única pietat m’ha vingut dels infidels, que Déu els recompensi tot evitant de condamnar-los com mereixerien.

[Pàg. 504 Error en la separació a final de paràgraf]
Sàpigues que el noi s’està morint en aquests moments, és més, vet aquí que ja és mort, que Déu l’-hagi perdonat.

Enllaços

Pàgina oficial de l'autor (en italià)
Umberto Eco a Edicions Destino
Ressenya de l'abellerol
Eco a la Wikipedia (en castellà)

Joan Coromines: l'homenàs

Si Josep Pla encunyava el terme homenots per referir-se als personatges que ens presentava amb aquella delicadesa que només ell sabia bastir, quan ens referim a un personatge de la talla de Joan Coromines, no podem menys que fer servir el superlatiu: homenàs.

Perquè qualsevol persona hauria necessitat tota una vida per bastir un monument com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (en nou volums). Però és que Coromines, acabada aquesta primera obra colossal, encara va tenir temps per deixar-nos una altra obra cabdal de tota una altra vida de dedicació: L'Onomasticon Cataloniae.

És clar que 90 anys al seu ritme de treball donen per a molt. Però el mèrit és inapelable i el valor del llegat, incalculable.

Aquest any, a més, se celebra el centenari del seu naixement. Barceloní nascut el 1905, va morir a Pineda de Mar el 1997. Durant tot aquest any 2005 i part del 2006 es desenvoluparan diversos actes per celebrar el centenari d'un dels lingüistes més il·lustres de les lletres catalanes i de la romanística en general.

Perquè, a banda d'aquestes grans obres i d'altres de prou importants per a la llengua catalana, també va dedicar els seus esforços i coneixements a fixar determinats aspectes d'altres llengües romàniques, com ara l'aranès o el castellà, preferentment. I el més important: a part del saber recollit en l'obra impresa de l'autor, ens queda el llegat de la immensa calaixera on queden recollides les seves fitxes de treball, amb el material lexicogràfic i onomàstic de les seves enquestes lingüístiques recollides per tot el territori de parla catalana.

De la seva vastíssima obra podem recomanar com a lectures gairebé obligades (i quina podríem obviar o no aconsellar?):

. El que s'ha de saber de la llengua catalana (1954). Llibret publicat per l'Ed. Moll de Palma de Mallorca, de caire divulgatiu sobre les generalitats de la llengua catalana. És la traducció d'un opuscle que va preparar el 1951 a la Universitat de Chicago com a presentació de la llengua catalana als nord-americans amb motiu dels Jocs Florals de Nova York.
. Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1955-57), en 4 volums, refós posteriorment en el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (1980-1991), en 6 volums.
. Lleures i converses d'un filòleg (1971), llibre on planteja qüestions controvertides o poc estudiades de normativa.
. Entre dos llenguatges (1976-77), publicat per Curial, en 3 volums.
. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-2001), en 9 volums. Obra de caràcter històric, crític, comparatiu i etimològic.
. El parlar de la Vall d'Aran (1990), que conté aspectes de gramàtica i lèxic d'aquesta varietat del gascó (ja havia fet la seva tesi doctoral sobre l'aranès).
. Onomasticon Cataloniae (1989-97), en 8 volums. Recull antroponomàstic amb l'explicació de l'arrel etimològica dels noms de lloc i de persona del domini lingüístic català.

Poc podem afegir al que ja s'ha dit de l'estudiós afincat a Pineda de Mar, al Maresme. Voldria destacar alguns fragments d'allò que ha dit en algunes de les entrevistes concedides:

Crec que és bona [la polèmica]. Es pot anar molt més enllà pel camí de la discussió, tal com es fa als grans països europeus i als Estats Units. El debat, l'opinió, la baralla permeten arribar lluny. Trobo que en el nostre país es consensuen massa les opinions i que moltes vegades s'evita la polèmica per no trepitjar els interessos d'uns i altres. L'abús del consens és dolent perquè supleix realment la disputa democràtica.
[Entrevista publicada al diari Avui del 29 d'octubre de 1994.]

A S.M. el Rei Juan Carlos I. Sereníssim senyor: Gràcies per la distinció que m'atorgàreu els mes de juny. Restaré profundament agraït per la intenció d'honorar-me amb una altra condecoració. Això no obstant, la decisió ha estat presa per una iniciativa governamental i jo no puc acceptar, i retorno, un premi enviat per un govern que redueix al mínim els drets de la meva pàtria, esquarterada en províncies, nega els recursos necessaris a la universitat de Barcelona i a totes les nostres, i subvenciona els petits grups que ataquen la unitat del català, llengua única dels tres països que la parlen.
[En la carta de refús de la Gran Cruz de la Orden Civil de Alfonso X el Sabio.].

I podem destacar també el que n'han dit persones pròximes o que el coneixien prou bé:

Jo tinc la impressió –diu l'escriptor- que és l'home que treballa més d'aquest país.
[Josep Pla.]

D'altra banda, l'extraordinari gruix intel.lectual de Coromines queda reflectit d'una manera colpidora en un fet que el seu darrer secretari i eficaç col.laborador des de 1989, Joan Ferrer, ha explicat, arran del seu traspàs: damunt la tauleta de nit havien quedat els Evangelis en grec, dos volums de les Confessions de Sant Agustí en llatí, les obres completes de Dante en italià, els Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister, de Goethe, en alemany (en caràcters gòtics), les obres completes de Shakespeare en anglès, un volum de les tragèdies d'Eurípides en grec, el seu estimat exemplar de La vida austera, de Pere Coromines, i dos volums de la correspondència de Josep Carner. Joan Coromines era, certament, un poliglot i un home de vastíssims coneixements culturals.
[Carles Duarte, al diari Avui del 2 de gener de 1997.]

El 1930 Pompeu Fabra i Josep Maria de Casacuberta el reclamaren perquè col·laborés en dues de les tasques més importants que duia a terme la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans: el Butlletí de Dialectologia Catalana i l'Oficina d'Onomàstica i Toponímia, a la qual havia estat atribuïda la fixació dels noms dels municipis catalans en un moment en què hom intuïa la proximitat de la recuperació de l'autogovern per a Catalunya.

Això li permeté, entre el 1930 i el 1936, establir les bases de les seves dues grans obres, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i l'Onomasticon Cataloniae.
[Max Cahner, al diari Avui del 3 de gener de 1997, «Un gran científic i un gran patriota».]

L'Ardida Piràmide: així anomenava Coromines el seu projecte científic. Una piràmide amb tres vèrtexs: el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, l'Onomasticon Cataloniae i la gramàtica històrica, que no va poder abordar. No va tenir temps, però va deixar materials suficients perquè altres estudiosos puguin continuar la tasca.
[...]
El seu coneixement de llengües era extraordinari. Coneixia en profunditat la lingüística romànica, aprengué sànscrit i es doctorà amb una tesi sobre l'aranès. Sabia rus, flamenc, gòtic, romanès, indoeuropeu, grec, llatí, basc i àrab i, evidentment, coneixia profundament els llenguatges pròxims al català (castellà, aragonès i dialectes provençals). Tot un exemple de multilingüisme a seguir, que, tal vegada, ens sigui útil a l'hora de plantejar-nos la necessitat que el professorat i l'alumnat universitari siguin capaços de superar la fase de la competència monolingüe empobridora per adquirir la capacitat d'ús de diverses llengües.
[Carles Solà, publicat al diari Avui del 28 d'abril de 2005, «Coromines: l'home, el patriota, el científic».]

Enllaços

Any Joan Coromines
Joan Coromines a la Gran enciclopèdia catalana, a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana o a Lletra.
Exposició Cent anys de Coromines
I alguns apunts biogràfics, a la Viquipèdia o en una pàgina de toponímia del Vallès Occidental, o sobre la seva obra.