M'inspiro en una consulta que els van fer fa temps al Servei de Recursos Lingüístics de la Direcció General de Política Lingüística, intentant trobar
#novafraseologia, que encara no aparegués als diccionaris, que no ens arribés condicionada a través d'alguna altra llengua (castellà o anglès, majoritàriament) i que estigués ben formada i es pogués acceptar al corpus de la llengua. Pensant-hi, ells només havien trobat:
Fer una virolla. Havien reflexionat també amb alguns casos curiosos, com
Petar-la (que del català passa al castellà) o
Cantamanyanes (que es diu en català, com a castellanisme, però que no es coneix en castellà fora de Catalunya, ni és al DRAE).
Una de les preguntes recurrents que et fan quan vas a parlar de frases fetes i refranys a la ràdio o a altres mitjans de comunicació és: “Se'n fan de nous?”
Pel que fa a proverbis i refranys, no. És un repertori tancat, sense recursivitat actualment en la llengua. Perquè, quan trobem un refrany en cerquem l'origen, volem saber quan apareix i des de quan es diu. Sobretot perquè no sigui suspecte de ser una contaminació del castellà. I perquè, precisament, els refranys neixen per a ser recitats. Són fruit d'una societat oral analfabeta que havia de transmetre el coneixement de pares a fills a través d'aquestes peces rimades, amb ritme i unes estructures prefixades que s'anaven repetint. Actualment ja no tenim necessitat d'acudir als refranys per trobar coneixement. Fem la prova de cercar refranys que tractin de coses quotidianes d'ara: cotxes, autobusos, rentadores, televisions, contaminació… No n'hi ha.
Com que tota regla té les seves excepcions, en podem trobar alguns que semblen de creació recent:
Per Sant Jordi, llibres i roses;
Entre caixes i bancs, tot són entrebancs;
Qui roba un pa, el tanquen a la presó, i qui en roba mil, el fan senyor… Però és ben clar
Que una flor no fa estiu.
Pel que fa a les frases fetes i locucions, la llengua sí que segueix sent creativa en aquest àmbit. És l'àmbit de la fraseologia, del llenguatge metafòric i simbòlic. És on acudeixen els diversos col·lectius que es volen diferenciar per a crear el seu argot, present en diferents registres i generalment de transmissió també oral. On acudeix el llenguatge groller o vulgar, a través d'eufemismes o altres expressions equívoques per a deixar-se anar ben de gust.
Per exemple quan Josep Espunyes a
Dites, locucions i frases fetes (2007) recull
Anar amb el pardal encès (o amb el flabiol alçat, o amb el nap roent, o amb el perpal engrescat, o amb el vitill a punt) per indicar que un home té una erecció. I encara indica, com a sinònimes, altres expressions com ara
Aixecar-se-li, Anar empalmat com un ruc, Ceba crua, que fa aixecar la cua. I si és ben amanida, de seguida, Despertar-se el nen xic, Desplegar l'acordió, Marcar (o tenir) les dotze, Tenir la pixa (o la cigala) dreta com un canó d'escopeta, Tenir la bragueta inflada, Tenir trempera, Tenir una erecció, Aixecar-se el carall (o el moixonet, o el xiulet, o la tita, o la titola). No les podem datar amb exactitud, però intuïm i flairem que són de creació catalana ben nostrada, sense gaire interferència de la llengua castellana.
Si seguim pel filó groller, escatològic o sexual, trobem expressions amb trempera (
Tenir trempera, Trempera matinera), que també semblen d'origen català (caldria poder-les datar).
Canvien els referents i això es veu, per exemple, en les locucions comparatives, on perviuen millor expressions de sempre referides a colors, plantes i animals (
Blanc com la neu, Vermell com un pebrot, Ràpid com una daina…), que no pas altres referents dels quals n'hem perdut la referència (
Com en Met de Ribes, Na Peix Frit…). I molts d'aquests referents s'adeqüen als models que tenim actualment (
Ràpid com un tren…). Segurament serà una substitució lenta, però continuada.
Els referents de la fraseologia actual, bàsicament, provenen de l'anglès i dels àmbits de la tecnologia i els esports. El principal problema és que no és una transferència directa, sinó que ens arriben matisats i filtrats a través del castellà.
Segurament costa trobar àmbits de la fraseologia on el català encara actua amb llibertat i sense haver de recórrer al filtre d'altres llengües. Però si anem furgant segur que en trobem. Penso en fraseologia que s'ha anat incorporant en les darreres dècades, deguda a personatges contemporanis nostres. O en àmbits on el català és actiu i pioner, com el món casteller, per exemple.
Pensant-hi una mica, proposo alguns candidats:
Abusananos, Tanquem la paradeta (de Josep M. Bachs, a TV3),
Collonada o Homenot (Josep Pla),
Fer un truc (referit a una telefonada),
No s'ho val (en resposta a qui ens dona les gràcies),
Vol i dol. Fer-la petar, Fer passar per l'adreçador, Fer-ne cinc cèntims, Sopar de duro, Torracollons, Tocacampanes, Tastaolletes, Somiatruites, Tenir els ous pelats, Salut de ferro, un nus a l'estómac, Tocats per la tramuntana, M'hi jugo un pèsol (aportació de Joaquim M. Puyal en les retransmissions futbolístiques de Catalunya Ràdio)...
Algunes més?
No anar ni amb rodes, Què hem de fer? Vendre la casa i anar de lloguer, Qui a bèstia o planta fa mal, és un animal, A fer la mà (val.),
Pinten bastos, Fer la fi del cagaelàstics,Ser la xocolata del lloro, Ser més conegut que la Monyos, Ser un dièsel (els que quan fan turisme gasten poc)
Encara hi afegeixo:
Perdre pistonada. O
Penjar pilotes a l'olla. Pixapins, Camacos, Kumbaiàs, Trepitjafarigoles, Tombapallers, Sortir a la foto, Fer un pas al costat, La colla de la pessigolla...
S'hauria de veure quines expressions es poden datar i en quina època. Perquè, antigues, però datables, trobem algunes citacions d'autor que han esdevingut proverbials:
O caixa o faixa (General Prim);
Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer (Lluís Companys);
Que la prudència no ens faci traïdors, de Jordi Carbonell;
Que el llegir no ens faci perdre l'escriure; No és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta; Per molt que bufi el vent, no s'apaguen les estrelles...
Sobre fraseologia de nova aparició, encara no recollida als diccionaris habituals, se m'acut algunes obres on anar a cercar:
- Pomares, Joaquim: Diccionari del català popular i d’argot (Ed. 62, 1997)
- Salvanyà, Jaume: Diccionari del català col·loquial. Dubtes davant del micròfon. Enciclopèdia Catalana, 2009
- Salvanyà, Jaume: Silencis del DIEC - https://silencisdeldiec.wordpress.com/
- Ruaix, Josep: Diccionari auxiliar, 1996
- Diccionari Pràctic i Complementari de la Llengua catalana (DPCLC) - http://www.dicpc.cat/
- Espunyes, Josep: ...
Hi ha un estudi sobre Toni Cucarella (Pla i Martínez, Pau Pasqual, 2017:
El lèxic col·loquial de la Costera a través de la literatura de Toni Cucarella: proposta d’aplicació didàctica per al segon cicle d’Educació Secundària), on trobem un annex de lèxic propi de l’autor, on destaquen expressions com
calbot, canyaret, desficaci, endergues, embruta-sopars, empastra-guisados, fotraquera, gargall, gentola, monyicot, paperot, pixera, sinogües, trapatroles. Pot ser un començament...
I Sylvia Lagarda-Mata (1997, La Magrana, Barcelona), a
Goita, camaco! Vale, pagès!, a la pàg. 70 fa un llistat de versions
camaques de fraseologia més pagesa:
Donar duros a quatre pessetes, per Fer el negoci d'en Robert i les cabres; Pagar els plats trencats, per Ser l'ase dels cops; Demà m'afaitaràs! per Un be negre amb potes rosses!; Tants caps, tants barrets, per Ser faves comptades, etc.
Curiosament, Jordi Badia fa un article a Vilaweb sobre paraules compostes,
De quan el català sabia fer paraules noves, molt interessant.
Josep M. Calbet al seu
Racó de les expressions, indica l'origen de les parèmies tractades i en detalla l'època. Potser podríem resseguir-hi les més modernes.
En altres àmbits on es poden trobar noves perles fraseològiques penso en el tèxtil, molt propi de Catalunya (
Anar i venir com una debanadora, Embolicar la troca, Seguir el fil…) i també en les colònies (tipus
Tenir molta terra a l'Havana…), el món casteller (
Fer llenya, Fer pinya, Amb folre i manilles…)
La lectura d'autors contemporanis també hauria de permetre resseguir innovacions lèxiques i fraseològiques. Part de responsabilitat, doncs, tenen els autors contemporanis, que són qui han de regirar, estripar i ampliar allò que contenen els diccionaris d'ús actuals.
Maria Barbal, Toni Cucarella, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Adrià Pujol, Carme Riera, Isabel-Clara Simó, Olga Xirinacs…
He anat exposant aquestes reflexions en format de tuits durant aquest mes d'octubre. Us reprodueixo, a continuació, en un altre apunt, el text i les 30 piulades que amb el hastag
#novafraseologia vaig anar compartint des de les meves xarxes socials. Espero que ajudin a reflexionar-hi i a fer un bon repertori de possibles nous candidats fraseològics de la llengua catalana.
Bibliografia utilitzada
- Badia, Jordi: “Quan el català sabia fabricar paraules”, a Vilaweb, 13-9-2019.
- Casals, Daniel; Faura, Neus; Torrent, Anna M. (ed.) (2007): Dins Futbol i llengua, UAB, Servei de publicacions, Bellaterra. "Puyal i Ortiga, Joaquim Maria, La visió lingüística de trenta anys de transmissions de futbol”, p116
- Lorente, Mercè: “La fraseologia interferida: primera aproximació als factors interns de la interferència”, dins Miscel·lània d’homenatge a Joan Martí i Castell (vol. II), p111.119. Estudis com el de Pujolar (1997: 306–320) sobre el parlar dels joves ens mostren també com les noves expressions ressenyades són idèntiques en català i castellà: a sac, menjar el tarro o menjar el coco, xapar el bar, tirar els trastos, xupar-se una pel·lícula, fer mal rotllo, tenir un pique amb algú, ser una passada, ser un pal, etc. L'existència d'aquestes expressions en el castellà de la resta de la Península confirmaria que aquesta nova fraseologia catalana és calcada de la castellana.
- Ortega, Rudolf (2016), a El País, el 20-7-2016, “Tocar-la en català”:
- Pla i Martínez, Pau Pasqual, 2017: El lèxic col·loquial de la Costera a través de la literatura de Toni Cucarella: proposta d’aplicació didàctica per al segon cicle d’Educació Secundària. Universitat de Girona. Màster de Recerca en Humanitats. Treball final de màster.
