Adéu, amiga,
que marxes sense fressa,
esllanguint-te amb els darrers reflexos de l'estiu.
Dus les alforges plenes de records i d'il·lusions.
T'han manllevat d'una urpada
tot un món de somnis, ara esvanit.
Com un far seguiràs encesa,
perquè no hi faltarà faroner
que mantingui encesa la teva flama
avui, demà... per sempre.
(A la Mercè)
2 comentaris:
gràcies, no puc dir res mes
No cal dir res més.
Moltes vegades el silenci és la millor resposta, i més encara, si ve d'un amic que sap interpretar aquests silencis.
Publica un comentari a l'entrada