Sempre he sentit a dir ─i crec que és així, sense embuts─ que cal saber trobar el temps per cuidar i mimar les amistats i les relacions diverses que ens presenta i possibilita la vida i que de vegades passen amb mes o menys força.Allò que ara en diríem contactes. Que tant pot ser un veí, com un cosí, o una germana, o una excompanya de feina o algú que ens ha convidat a algun acte concret o aquella persona que ens va deixar la seva targeta de visita (o targeta personal) perquè el poguéssim localitzar si es presentava l'ocasió. Contactes, al capdavall.
Si tenim una mica de temps i una certa capacitat d'anàlisi, concreció i sistematització aquest pot ser el punt de partida del nostre networking. La nostra xarxa de contactes.
EL primer cop que vaig sentir a parlar d'aquest terme, va ser quan m'ho va comentar la Maria Antònia Plaxats, amiga i coach personal i professional, perquè ho apliqués al meu entorn per reactivar els meus contactes. I per a què vull jo una xarxa de contactes, em diràs? Bé, potser per a moltes coses i per a cap en concret.
Sense anar més lluny, a mi m'agrada mantenir determinades tradicions i fer un escrit als meus coneguts en moments determinats del calendari. Ja sigui Nadal, Sant Jordi o ara que ve la revetlla de Sant Joan. Tampoc se n'ha d'abusar, per tal de no caure en la tramesa indiscriminada de correus no desitjats. I sempre hem de donar l'opció que qui vulgui no torni a rebre aquests comunicats.
No sempre hi ha la transacció econòmica o el vessant publicitari en una xarxa de networking. Tinc uns amics, familiars i coneguts als quals aprecio i estimo de diferents maneres i intensitats i vull que ho sàpiguen, encara que sigui dos, tres o quatre cops a l'any. Com dic, no cal que hi hagi un interès econòmic o comercial al darrere.
És, simplement, alimentar una relació. Comunicar-los coses que et passen i que són importants per a tu. Coses que et passen i que poden ser importants per a ells. I estàs facilitant que coses que els passin i siguin importants per a ells s'atreveixin a destorbar-te per comunicar-te-les.
No sé, jo penso que les noves tecnologies ens obren un ventall molt ample de possiblitats. No només aïllen, com retreuen sovint a Internet. Encara que, depèn de com les utilitzis, sí que poden arribar-te a aïllar.
Jo puc fer servir el messenger per parlar amb la Maria i quedar un dia per sopar. O puc escriure-li un correu al Lluís per veure'ns i parlar dels nostres projectes. O perquè l'Anna m'avisi que el Miquel està molt malalt. És un mitjà que em permet passar de la virtualitat a la realitat i a l'inrevés: «dóna'm el correu, que t'enviaré una adreça que t'interessarà».
A mi, especialment, m'agrada enviar determinades notícies que llegeixo a persones molt concretes que penso que els pot interessar aquella informació. Res. Un correu curt. Dues ratlles i un enllaç. «Mira-t'ho, i ja em diràs».
Això és el networking. El networking cassolà, el que et fabriques tu mateix amb els teus contactes. Després, és clar, has de tenir el tacte i la paciència per anar contestant tots aquells correus que t'arriben i que esperen una resposta. Res resulta més decebedor que enviar un correu i no rebre cap resposta. S'haurà perdut? No l'hi haurà arribat? Ha canviat de correu i no m'ha dit res. L'he molestat amb el meu correu? Costa tan poc escriure dues ratlles, encara que només sigui per cortesia.
Després, l'actual web 2.0 ens obre un ventall inesgotable de recursos per a contactes personals, contactes professionals, contactes fugaços, compartir interessos, aficions, gustos. El que us pugueu imaginar i molt més.Jo n'utilitzo uns quants (amb intensitat i fidelitat ben diferent), que us apunto per si poden fer servei a algú.
- Infonomia: En castellà. Una xarxa d'innovadors amb píndoles imaginatives per a crear i innovar. El meu perfil.
- Neurona: En castellà. Una xarxa de contactes professionals. Amb fòrums i xarxes temàtiques. El meu perfil.
- Estat Propi: per crear consciència nacional.
- Xarxes de blogs: Xarxa de blogs sobiranistes, Catablogs, Bitàcoles.net, Bitácoras.com [ES], Agregax [ES], Technorati [EN]: per donar presència i difusió al que escrius en els teus blogs.
- Xarxes socials: Orkut, Myspace, Xat.cat, i moltíssimes més.
- Compartir enllaços preferits: Mr. Wong, del.icio.us i no us oblideu pas de l'Open Directory Project.
- Compartir i votar notícies: La Tafanera, Menéame [ES] o Remou-me.
- Compartir fotografies: Flickr.
8 comentaris:
Soc infonomista des de fa 3 anys i des de fa més de 10 ja participo en xarxes relacionades totes elles amb el treball o amb els estudis. Trobo que les xarxes de relació a través del net estan encara en desenvolupament. Coses com Second Life (Avui al 30 minuts) acabaran de revolucionar aquest tema.
M'agraden aquests articles que fas de tant en tant relacionats amb la xarxa. En més d'una ocasió has manifestat que t'agrada la idea de "crear xarxa". Jo estic molt d'acord amb tu, la xarxa no serveix per aïllar-se, ans al contrari, ben utilitzada és una eina brutal per contactar físicament. Clar, certs tipus de contactes els casats ja no els podem utilitzar, hihihi... (dic jo).
Malgrat que sé que tens tota la raó, jo sóc d'aquelles persones que a vegades rebo emails que dic "ja el contestaré després" i se'n van quedant al calaix de l'oblit. Tanmateix, quan envio un email i no em contesten reconec que quedo una mica "frustrat", però sóc una mica mandròs a cops. Haig de posar'hi una mica d'autodisciplina.
Bé no sé ben bé si estic cometent massa faltes ortogràfiques, però no sabeu que complicat és escriure amb un teclat nordeamericà transformat virtualment en teclat català, i a més com és un portàtil i prestat no m'atreveixo a instal·lar el firefox (del qual hi ha una versió catalana que et va corregint mentre escrius). I'm sorry.
Efectivament Víctor, hi ha moltes més xarxes, especialment de blocàires, que no has esmentat però te les dic més tard, que estic de vacances i miro l'ordinador de tant en tant.
Salutacions fraternals
Josep, absolutament d'acord amb que són en desenvolupament i s'ha de veure cap on van.
De moment, em sembla que l'oferta comença a ser bastant més elevada que la demanda. I surten clònics i més clònics del mateix.
La llei de la selva acabarà dient quins continuaran i quins restaran en el camí.
I és aquí on penso que hi podem incidir una mica l'usuari: fent tria i selecció. Aquests m'agraden i són bons, aquests no aporten res de qualitat al que ja hi ha, això es podria millorar i escric al desenvolupador, etc.
Ara els usuaris tenim un pes específic: o ho fem servir o ens n'anem a la competència. Podem exigir serveis i programes millors. I en català, per suposat.
Jordi, una vegada un comentarista al meu blog em recordava que a l'encapçalament del blog deia que parlaria de determinats temes i sovint me n'anava per peteneres parlant d'uns altres.
Bé, un blog personal ja és això, oi? Hi escric d'allò que m'interessa (preferentment) i d'allò que pot interessar els qui em llegeixen (també preferentment). Però hi té cabuda tot.
Per això he obert altres blogs amb una temàtica ja més concreta, per facilitar-ne la consulta i no caure en el calaix de sastre.
Sobre els serveis del web 2.0, sóc conscient que me n'he deixat molts més que no pas n'he seleccionat.
De fet es tractava d'això: d'una selecció personal, amb uns criteris també personals (preferentment serveis que possibilitin l'opció d'accedir-hi i treballar-hi en català i que em resolguin algun tema, és clar).
Una aproximació de mapa del web 2.0 (també incomplet) pot ser aquest de Fundació Auna.
Però com deia abans, això del web 2.0 és molt nou i cada dia surten nous serveis i en desapareixen d'altres.
Cal que trobem la nostra tria personal i els ajudem a créixer perquè sobrevisquin. Pots trobar una tria dels que visito o utilitzo en la meva etiqueta sobre web 2.0 de del.icio.us.
De totes maneres t'agrairé que em comentis els que fas servir tu. Segur que en descobriré algun d'interessant, com quan em vas convidar a formar part de Neurona.
Bona tornada d'Orlando!!
Com bé assenyales, cal dedicar un temps per mimar les nostres relacions i val la pena que aquest sigui un temps de qualitat. No és el mateix tirar-li una galleda d’aigua a una flor de tant en tant, que regar-la lentament cada dos o tres dies perquè pensem en ella, en el bé que li fa i en com ens agraden els seus colors i la seva olor...
De fet, les xarxes de contactes “casolanes” fa milers d’anys que existeixen i la seva evolució adaptada a les noves tecnologies és la que ha donat lloc a les xarxes virtuals. Aquella dita popular que ens animava a que “els amics dels nostres amics eren també els nostres amics” ha quedat una mica obsoleta. Ara, el que podem trobar al final d’una xarxa de contactes professionals desconeguts, per exemple, és un amic real o fins i tot un company d’escola al que ja havíem perdut la pista. L’abast del networking és tan gran com desconegut, però en aquesta habitual carrera per “tenir” sembla que ara també s’han de "tenir" molts contactes, enlloc de man-"tenir"-los.
Com en tantes d’altres coses, depèn de nosaltres la utilitat que donem a aquesta potent eina que els avenços ens ofereixen i que, lluny d’ésser un fi, pugui ser un mitjà que ens ajudi a “alimentar” (bonica expressió) les nostres relacions fent servir la comunicació perquè
“Aquest món no necessita més comunicació,
el que cal és que sigui millor.”
Una abraçada
Missatges i respostes... Jo sóc de les que sempre responia a TOOTS els missatges que m'arribaven, fins i tot contestava per dir que s'havien equivocat! Però de tot s'aprèn :-)
Quan escrivia i no tenia resposta, la veritat, és que no se'm posava gens ni mica de bé. Feia mil cabòries per tal d'esbrinar què podia haver passat i alguna vegada havia tornat a escriure per preguntar si havia arribat el primer missatge, perquè a mí no m'havia arribat la seva resposta...
Un dia, en el mateix moment que un amic em donava la seva adreça electrònica, va aprofitar per dir-me quelcom que em va impactar prou com per no haver-ho oblidat: Et dono el meu e-mail perquè confio en què sabras respectar el meu espai, el meu temps i el meu silenci tant com jo respectaré el saber de tú, el teu temps i les teves paraules. Així doncs, tens total llibertat per escriure'm quan vulguis igual que, des d'aquest moment, la tinc jo per contestar-te quan així ho cregui convenient...
Des de llavors quan escric qualsevol cosa que no sigui per mí mateixa ho faig sempre amb el cor, perquè així vull fer-ho però no pas perquè esperi una resposta, ni tinc cap expectativa de rebre-la,
Si arriba, serà un regal.
Si no... Amoïnar-se no cal.
;-) Petonets
Molt assenyat aquest amic i molt bona la recomanació, sens dubte.
Però, en contrapartida, de vegades, pequem de massa respectuosos i "per no molestar" de vegades deixem refredar amistats o perdre ocasions ben bones.
És una qüestió d'equilibri: saber trobar el punt mig. I d'ocasió. De vegades un acte realitzat amb la millor intenció es torça o és mal rebut perquè no era el moment adequat o perquè la persona en aquells moments no era receptiva al que li oferíem.
Gràcies, Margarida, per les teves reflexions.
Els extrems mai són bons, és en l'equilibri on es troba l'harmonia i aquest punt no sempre està al mateix lloc, depenent del moment i de la persona... És la nostra intuïció, perquè així ho volem, l'encarregada de trobar-lo cada vegada.
El món de la comunicació és veritablement apassionant. Hi han mil-i-un senyals que ens indiquen com s'ha rebut la informació que hem enviat. Això ens hauria de servir per poder rectificar, aturar-nos o seguir endavant sense molestar i sense perdre el respecte que, per afecte en unes ocasions o per desconeixement en d'altres, val la pena mantenir sempre.
Aquesta és, sens dubte, una bona forma de demostrar que la persona ens importa i, precisament per aquest motiu, val la pena d'aclarir qualsevol malentès que pugui sorgir, o de deixar que el temps s'ompli de silenci, o d'intentar fer un pas més enllà en el camí de la relació.
Ens seguim llegint ;-)
Publica un comentari a l'entrada