dissabte, 24 de gener de 2009

Des de casa estant

Parlava no fa gaire dies de la nostra memòria meteorològica: sempre ens sembla que és l'hivern més fred, la nevada que més ens ha colgat o la calor més persistent de l'estiu. I segur que quelcom de semblant ens passa amb el vent. Sempre n'hi ha hagut de ventades, aquí o allà. I no ens és estrany veure arbres caiguts en imatges a la televisió, més o menys properes, també.

Avui s'ha aixecat el dia ventós. Però ventós de veritat. Ara diria que és el dia que més vent recordo haver sentit i escoltat. Tota la nit la sonsònia de les persianes mogudes pel xiulet del vent han acompanyat el nostre son mandrós de cap de setmana.

I potser la percepció que ha estat una ventada excepcional vingui donada perquè avui he vist caure un avet de més de 15 metres just davant de casa.

A mig matí, alertats pels moviments exagerats de l'arbre, ja han tallat el carrer. I la cosa ha anat ràpida. Suposo que entre tècnics forestals i jardiners han tingut temps d'assegurar la caiguda de l'arbre cap a la riera, lluny de les cases que s'alcen al costat per evitar mals personals i materials majors.

Hem sentit un cruixit sord i l'arbre ha anat a terra tan llarg com era. Arbre a terra no fa guerra i després ha tocat fer llenya de l'arbre caigut.

L'amic Joan em deia avui mateix per correu que a Manlleu (Osona) quan fa aquestes ventades fortes diuen que fa un vent que s'emporta (o aixeca) la bossa dels gossos (gràcies, Joan!). Me l'apunto, que em sembla que no l'havia sentit mai, però me n'estic de donar-vos l'explicació (escatològica de debò) que té aquesta frase. Ja hi trobaré el moment i el lloc adequat.

Avui, a Vallromanes, potser no n'hi ha hagut per tant, però hem vist caure un magnífic avet, per sort, sense haver de lamentar cap dany.

14 comentaris:

Galderich ha dit...

Avui he sortit per diversos encàrrecs d'una punta a l'altra de Barcelona i el panorama era desolador. Motos per terra (un 40% com a mínim!), branques i més d'un arbre (xiprers a la Vila Olímpica) i algunes lones de restauració de façanes...
En fi, veig que a tot arreu va igual...

Assumpta ha dit...

Aquí a Reus també un vent molt, molt fort... jo no he sortit de casa, el meu marit sí i diu que branques d'arbre trencades per tot arreu...

Menys mal que han pogut fer una caiguda controlada de l'avet, perquè si no hagués pogut fer molt de mal!! :-)

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Són brutals les imatges. Recordo una nit que a casa meva, a Barcelona, entre tots els veïns van haver d'agafar amb cordes d'aquelles tan fortes un arbre perquè no el trenqués el vent. Jo era molt, molt petit per dir que en fa més de 30 anys. L'home del temps i jo en coincidim. Durant més de 12 hores, crec recordar, que el vent va ser brutal. En tota la meva vida, no recordo haver viscut una fenomen d'aquestes característiques. Avui he hagut de patir veient com els pins centenaris que rodegen casa nostra i un avet certament de gran alçada es movien com bojos a mercè del vent. He tremolat de debò. Al final no ha passat res. A nosaltres, no; d'altres no podran contar-ho ni recordar-ho mai. Calia quedar-s'hi, a casa, ben resguardats, encara sabent que quan vius a muntanya no saps del cert si és més segur casa teva que està al carrer. Encara i així, he saludat a les 8 h. un veí que s'anava de caça. Increïble tot plegat.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

He parlat amb la meva mare per telèfon i llavors haig de rectificar el meu comentari. La tempesta de vent de quan jo era petit era una nimietat comparada amb aquesta. Ella no recorda un vent similar i d'aquesta durada des que viu a Barcelona, més de 60 anys. Em remarca que l'única cosa fora de sèrie en aquest país que puc recordar és la nevada espectacular de Barcelona ciutat quan jo tenia 5 anys, i prou que la recordo (anant caminant a Can Sisó a comprar la llet tal com surt de la vaca per un camí entre la neu que gairebé em guanyava en alçada); ja ve al conte perquè l'altre dia parlaves de nevades, també t'estàs deixant portar darrerament per l'efecte Tomàs Molina :-)

En fi que tot plegat siguin coses per recordar. Per cert qui recorda, com jo, Barcelona ciutat amb masies extenses on podies anar a comprar llet de les vaques recent munyides? I és que fer-se gran significa tenir una llarga memòria, o curta, vagi vostè a saber, depèn de molts factors.

vpamies ha dit...

Galderich, Assumpta, sembla que hi ha hagut problemes a tot Catalunya.

La meva dona ha hagut de baixar a Barcelona amb cotxe, perquè Renfe no funcionava.

La famosa nevada del 62! Jo era en camí... o sigui que només n'he sentit a parlar.

Jordi, fins no fa gaires anys, a Gràcia, a Torrent de l'Olla hi havia una "Vaqueria".

zel ha dit...

Per aquí l'empordà diem que fa un vent que aixeca la cua dels gossos, una altra variant... Ara fa una tramuntanada que déu n'hi do!

Sergi ha dit...

Si plou ens molesta, però es neteja el carrer; si neva ens fa gràcia veure el carrer maquillat de blanc; si fa molt de vent, a banda de ser molt molest, deixa escenes de carrers bruts i el record d'una "loteria macabra" com la que ha "tocat" avui a diverses famílies...
Estic un xic trist avui.

A peu coix ha dit...

Caram!
Jo ahir no vaig sortir però avui hem vist moltes coses malmeses.

Júlia ha dit...

Quan la nevada del 62 amb inundacions anteriors, la gent deia que era culpà dels satèl·lits artificials que llençaven a l'espai, per cert.

Ja em sembla que he vist de tot, pel que fa a la meteorologia, encara que la memòria és una mica traïdora.

Jesús M. Tibau ha dit...

vaja, fa uns mesos vaig passejar per aquí; sort que no em va caure damunt llavors.

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Jo en sóc testimoni, i tu Víctor també, en Josep Ma. Tibau va ésser per aquí fa uns mesos, potser fins i tot tenia el cotxe aparcat on va caure l'avet, si més no jo el tenia aparcat al lloc exacte divendres que vaig portar el meu fill al parc. Però tant en Josep Ma. com jo no hi érem el dia que va caure l'arbre :-)

Salutacions doncs

zel ha dit...

Vinc de can Tibau, i m'ha sortit una dita de la meva iaia, com que em conec, i no me'n recordaria, te la deixo

"Quan la carn ha de ser del llop, ella sola se n'hi va"

Determinisme d'ancians, noi...

vpamies ha dit...

Avui ja no quedava gairebé res d'aquells avets majestuosos.

Potser l'olor de llenya cremada que sento sigui el darrer tribut...

Zel, no saps com t'agraiexo les aportacions paremiològiques que em fas arribar aquí i allà. Les apunto totes! Gràcies, maca.

Pels vostres comentaris (Jesús Maria, Núria, Sergi, Jordi, Júlia), veig que la ventada ha estat considerable arreu de Catalunya.

D'alguna manera, veure com la natura es revolta, ens situa en el minúscul lloc que ens correspon en l'escala de l'evolució. Som petites formiguetes!