dilluns, 6 de juny de 2011

35 anys sense el pare

Avui fa 35 anys que ens vas deixar i encara no sabem com va poder passar. Jove, vital... res no feia imaginar el fatal desenllaç.

La mare ja fa anys que ha desconnectat d'una realitat que a poc a poc la va anar superant. L'Alzheimer se li ha endut gairebé tots els records, lentament, inexorablement. Jo, de tant en tant, li recordo que algun dia s'ha de morir. Porto ja molts anys acomiadant-me d'ella cada vegada que la veig.

I la genètica i la genealogia ens diuen que hi ha coses que no són perquè sí. Hi ha coincidències que no són perquè sí. I aquestes coses que no comprenem però que ens fan mal a nosaltres o als que ens envolten les hem de desactivar. Ens hem de desprogramar.

Quantes vegades hem sentit: «S'assembla al seu pare!» «Va morir el mateix dia que naixia la seva néta.» «Amb anys de diferència, però el pare i la mare han mort el mateix dia del mateix mes...» Casualitats?

Mira quines casualitats.

Quan tu vas marxar jo tenia 13 anys i el meu germà petit, 3. Tu llavors tenies 47 anys.

Jo ara, quan escric aquestes ratlles, tinc 47 anys, camí ja de 48. I el meu fill gran té 13 anys i la meva petita en té 3.

Abans de saber-ho, jo, cada 13 anys, més o menys, havia tingut algun problema greu de salut, sempre relacionat amb els pulmons. Com si em faltés l'aire: als 26, un pneumotòrax espontani. Als 39, una pneumònia eosinòfila que gairebé acaba amb mi.

Ara ja estic preparat i als 52 tindré una salut de ferro i vull que ho vegin els meus fills perquè aprenguin també a desprogramar aquestes bombes genealògiques que s'activen sense que sàpigues per què.

T'hem trobat a faltar, pare. I potser algun dia comprendrem perquè al 1976, amb 47 anys, un atac fulminant et va apartar de nosaltres.

Ara, a través de la genealogia ho intentem comprendre, a través dels guions de vida aprenem a superar-ho i a no repetir-ho. Tanquem les ferides emocionals i avancem decidits cap al nostre destí.

Veure que tots els germans han superat l'edat del pare em tranquil·litza! I ara em toca a mi. Però jo sé el camí a seguir. Recordant el nostre passat, avancem cap al nostre futur.

I per cert, tots els teus néts de Vallromanes juguen a tennis i ho fan prou bé. N'estaries orgullós. I la petita, la Berta, quan tingui edat també n'aprendrà. És que a Vallromanes només poden fer golf o tennis! No hi busquis cap altra motivació més casual...

T'estimo, pare.

24 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

brutal !!

Queti B. ha dit...

Sensibilitat, franquesa, seny... i més, en aquesta carta oberta al pare que m'ha semblat preciosa.
El buit d'una persona que estimem res no l'omple. Malgrat els anys, la ferida, de tant en tant, cou, però, com dius, la vida segueix, els nens es fan grans... Roda la roda.
Una abraçada.

El porquet ha dit...

Preciós Víctor.

Una abraçada ben plena de tendresa, i gual que aquest escrit dedicat al teu pare.

Segur que, allà a on sigui, estarà ben feliç de veure com la seva genealogia creix i continua caminant cap al futur amb uns plançons ben forts i ferms!

fanal blau ha dit...

Ben necessari, Víctor, desactivar i desprogramar els fantasmes.
Una carta oberta emotiva, sincera, decidida, i amb la mirada posada endavant. Amb els ulls ben oberts a la vida.
Una abraçada!

Carme ha dit...

Una carta que enamora, Víctor, per la seva tendresa, la seva sensibilitat, per una placidesa que s'hauria de poder encomanar a tanta i tanta gent. Lúcida, dolça, valenta...

Un bon dia ple de continguts valuosíssims. Me'n guardo uns quants, segur que ell se sentirà orgullós que puguis repartir tresors interiors, amb la mateixa facilitat que reparteixes tresors lingüístics.

Una abraçada ben forta.

Assumpta ha dit...

Què dur ha de ser quedar-se sense pare als tretze anys!

I que orgullós en deu estar el teu pare ara de tu, dels altres fills, dels néts...

T'hi assembles moltíssim :-)

El meu germà és clavat a com era el meu pare a la seva edat i jo, quan veig fotos de mon pare de jove, m'agrada veure com s'assemblen... jo també m'hi assemblo molt, però amb el meu germà són iguals... i aquest germà va néixer un 1 de febrer, el mateix dia que havia nascut el pare de mon pare...

Víctor, amb les teves paraules m'has portat un munt de records...

I cuida't molt, que quan en tinguis 52, passaré per aquí a llegir què ens expliques, a veure quants llibres ja tens publicats, a saber si la petita Berta ja ha començat amb el tennis... i a deixar-te una abraçada :-)

SM ha dit...

Una entrada molt maca. Per sort la genètica no ho és tot. Que tinguis una llarga vida!

Clidice ha dit...

Massa jove per a tot, sobretot per morir-se. Cuida't.

Xavier Caballé ha dit...

No hi ha una hípica també a Vallromanes?

Elfreelang ha dit...

El poder de la ment és tal que ens de desprogramar d'aquestes fixacions irracionals que se'ns fiquen dins...digues-li casualitats i no causalitats...a fer anys i camí Víctor !

Joan Guasch ha dit...

M'has fet remoure també un munt de coses. El meu pare va morir quan jo tenia 4 anys,un 29 de maig. Sense saber-ho, em vaig casar un 30 de maig. El meu fill petit va neixer un 30 de maig. M'he passat dues setmanes amb dificultats respiratòries (a estones) adduïdes al cansament. Mon pare va morir de càncer de pulmó. Segurament el subconscient reviu coses com si hi hagués una malla que ho embolica tot, en el temps i en l'espai.

Jordi Dorca ha dit...

Molt bell, Víctor.

Josep Lluís ha dit...

Una abraçada Víctor! Aquest escrit, només diu coses bones de tu. Sí, hi ha moltes coses que passen que el nostre pobre cap no pot entendre ara. Però de la mateixa manera et dic, que tinc la convicció de que algun dia ho entendrem tot. Salutacions!!

Galderich ha dit...

El meu pare va tenir l'obsessió de la mort prematura de l'avi i fins que no va passar l'edat no va estar tranquil.

El que passa és que tu, amb els 13 t'ho hauries de fer mirar. Vigila que el gat negre del Felip Puig no et passi pel davant! Necessitem que arribis als 500.000 registres paremiològics!

LA MAR ha dit...

La teva preciosa carta em diu dues coses:
En primer lloc crec que anomenem "casualitat" moltes coses que no comprenem, que poser tenen un sentit que no està al nostre abast.
Les bones persones mai moren del tot, i la prova és que després de tans anys el recordis amb tanta tendresa. Potser està més a prop del que t'imagines.
Una abraçada

vpamies ha dit...

Gràcies a tots pels vostres comentaris.

Suposo que compartir les nostres "penes" o escriure sobre elles fa que siguin més portadores.

La família té un pes determinant en la història i tarannà de cada persona i penso que, de tant en tant, cal retre'ls tribut.

Ferran ha dit...

Caram, germanet, tants anys que fa que ens coneixem i encara tens la capacitat de sorprendre'm! Havies de ser tu qui fes un escrit amb tant d'amor sobre el nostre pare! Jo ho he intentat en alguna ocasió, però mai he pogut passar de la primera línia. Potser el fet de ser el gran...no ho sé, però sempre m'he sentit bloquejat. A tots ens farà bé el teu escrit, de ben segur. Una abraçada

Carpanta ha dit...

Una de les tevas virtuts es troba temps per l'important i l'empenta necessaria per no quedar-te bloquejat en la primera linea (com diu el teu gremà)ofegat en mil records dificils d'ordenar.
Carta valenta,vital, mirant de front a la vida. Com tant dit el teu pare esta satisfet de veure com la seva familia troba el seu camí, encara que sovint ni sigui fàcil. Una abraçada.(Carpanta)

McWillie ha dit...

Per si pot servir per desactivar els teus mals càlculs i presagis, t'haig de recordar que el Joaquim no tenia tres anys, en tenia només dos, doncs els compleix el mes de setembre!.

Per altra banda, gràcies per l'escrit. Com dius, cal "desactivar" aquestes malestrugances, i, sense oblidar el passat, mirar fermament cap el futur. Una molt bona manera és exterioritzar-ho, sent capaç de no quedar-s'ho a dins. Jo també hi vaig pensar, quan tenia quaranta-set anys. Però mira, ara ja, directe cap els cinquanta (un altre motiu per capficar-s'hi?)!

Una forta abraçada a tots.

vpamies ha dit...

Ferran, ser el gran té les seves coses bones i les seves coses dolentes. Ets el mirall on ens mirem els més petits i tu no tens cap referent on emmirallar-te. O sí, precisament aquest referent que tant trobem a faltar.

T'ha tocat obrir camí a cops de cap, Cap capu! :-)

Cunyat Carpanta :-), algú em deia que tots tenim 24 hores cada dia per destinar-les al que vulguem. I cada dia se'ns renoven aquestes 24 hores! Per sort la ment té la capacitat de recordar les coses bones i endolcir les no tan bones. I algunes, fins i tot les oblida!

Eduard, ja saps que sóc de lletres i això dels números m'ho he de fer venir bé. Pel que sé, la genealogia i la genètica funcionen amb dates sense gaire exactitud. Els números es fan quadrar a cops de sabata, si cal, com fan els polítics i les estadístiques ;-)

Joana ha dit...

Són molts anys sense el pare però els records són i seran ben vius...si no perdem el cap.
Jo fa només 3 anys que l'he perdut i ja em sembla una eternitat però quina sort de gaudir-lo fins els 86. reconec que sóc una privilegiada.
M'ha agradat llegir-te :)
una abraçada

Puigmalet ha dit...

Una abraçada ben forta, amic!

(porto tota la setmana desprogramat, jo...)

cantireta ha dit...

El meu sogre, amb prop de 50. El meu avi, quan jo en tenia 14. La meva àvia, d'Alzheimer. La meva àvia paterna, quan jo en tenia 9. Jo, vigilant aquell signe del zodíac que comença amb C i acaba amb r... La vida te'ls porta i se'ls endu i et deixa pensant si de debò calia quedar-se... per retre'ls homenatge.
Gràcies, per tot!

vpamies ha dit...

Els nostres absents generalment només viuen en el nostre record.

Està bé dedicar-los estonetes de tant en tant!