Amb aquest escrit, i poc més de dos anys més tard, arribo al text número 100 d'aquest blog, del Raons que rimen.
Ja sé que això no vol dir res. Però sempre hem sentit certa fascinació pels nombres rodons. I 100 ho és, sens dubte.
Com deia, això no vol dir res, perquè, per exemple, el refranyer el començava el maig d'aquest any, ara fa poc més de cinc mesos i ja vaig camí dels 850 escrits.
Però el Raons que rimen és el meu blog personal per excel·lència, el blog més miscel·lani, el més íntim, quan cal.
No us atabalaré pas amb estadístiques que no interessen a ningú. No ens enganyem. Jo sense vosaltres no existiria. I si jo deixés d'escriure hauríeu de sadollar la vostra curiositat i ganes de lectura en altres llocs. Però res resultaria dramàtic, ni traumàtic, tant per a mi, com per a vosaltres. Us necessito i ens necessitem, però tampoc hem signat cap contracte de fidelitat. Mentre el que jo escric us segueixi interessant, em seguireu venint a veure. I això és el que compta al capdavall.
Pel camí deixo ja un bon pòsit sobre els refranys (la meva passió), Vallromanes (el meu poble; lloc d'adopció), la tecnologia (el cuc que em rossega i em captiva) i la meva llengua (la meva professió).
I pel camí els companys de viatge i les descobertes al ciberespai han estat innombrables, excel·lents i sorpreses inoblidables.
Jo vull seguir fent camí... us hi apunteu?
Blog personal de Víctor Pàmies i Riudor. En aquest diari pretenc fer la meva aportació a partir dels següents temes principals: l'actualitat de la llengua catalana; l'actualitat a Vallromanes, el meu poble; les meves lectures; llocs webs d'interès, i la paremiologia. Encara que finalment, acabaré parlant d'aquelles coses que em preocupen o que se m'acuden a cada moment.
11 comentaris:
Felicitats per aquests 100 textos! I que n'hi hagi molts més!!!!
Paraules sentides i tradicionals
amb les que acostumes a etiquetar
el regal de les teves vivències...
Sentiments dibuixats mot rere mot,
il·lusions, desitjos i pensaments
desats en aquest espai sense temps
demostren que, si vols, tot es pot
fins i tot compartir experiències.
¡Enhorabona per aquest centenar
d'escrits molt i molt personals!
Si tu vols seguir fent camí...
Som-hi, doncs!
Petonets de caramel ;-)
Felicitats Víctor i endavant.
Una abraçada
Gràcies, Arlequí, Margarida i Josep Maria.
És aquesta interacció, ràpida, gairebé immediata, la millor recompensa a xistir a la xarxa.
És per vosaltres que escrit i per a vosaltres va aquest homenatge.
Segur que seguirem compartint encara moltes estones.
Felicitats xato!! (Xato es un mot carinyos no irònic) I per 100 més.
Enhorabona Víctor.
La teva tasca constant (com en el cas de la paremiologia) omple de bellesa els nostres ulls i de creativitat la nostra parla. I si no fos per tu, Vallromanes per mi no existiria. Vés per on.
Tot allò de bo que et porti la vida tu mereixes, sens dubte producte de la "bona sort".
Els teus dos fills nascut i la teva filla intrauterina, et felicitem.
Així celebrava jo els 100 posts; foto de pastís inclosa (en veritat 101, perquè el cent vaig haver de dedicar-ho a un altre tema). Era l'1 de novembre de 2005, ha plogut molt des de llavors (2 anys ben bé), i, a vegades ja sento un cert cansament als dits sobre el teclat. Sí, no era res d'especial tampoc, però llavors tothom ho celebrava i jo també perquè era tardor i era novembre, tan sols un record, un record per sempre.
Salutacions
Doncs, mira, tot just en aquells moments jo portava dos mesos amb el blog, que encara no tenia ni nom, perquè encara l'estava modelant.
De fet, totes les efemèrides tenen el valor que cadascú els vulgui donar. Jo el que més valoro d'aquests 100 escrits en dos anys és la continuïtat. Quan veus que un blog supera l'any de vida, ja veus que al darrere hi ha una empresa tenaç i constant.
Enhorabona pels cent!! Que siguin només l'inici!! Endavant!!
Gràcies, Núria!
Publica un comentari a l'entrada