dilluns, 12 d’octubre de 2009

Relat per als 365 contes de la Bajoqueta

Un alfabet per a lletres i notes musicals

Temps era temps hi havia un únic alfabet per a lletres i notes musicals, que hi convivien harmònicament. Per això els primers textos de la humanitat són versos, amb paraules rimades i una cadència rítmica irrepetible i inoblidable.

Tot comença en la dansa, en la cançó de bressol que la mare dedica a aquella criatura amorosa que amanyaga cada vespre entre els seus braços, en el xiulet emès amb força perquè et sentin a l'altra banda de la vall... El xiulet, és clar! El xiulet arriba on no arriben les paraules i els cors de veus es fan sentir com una única veu potent i harmonitzada.

I per què no va seguir sent així?

No ho sabem ben bé del cert. Però un primer constipat, aquella cançó de notes molt extremes en l'escala musical que demanen un sobreesforç a la gola... no sabem com va ser però va haver-hi un moment per al primer gall, un esgarip terrible que va ferir les orelles sensibles dels nostres avantpassats i que va provocar el divorci entre les lletres i les notes musicals, que mai més van voler compartir l'espai ordenat d'un únic alfabet.

Van ser anys d'incomunicació entre els pobles, de proses denses i fosques, i de ritmes barrocs i estridents. Sí que han intentat fer les paus, prou mostres en tenim! Però des d'aquell esgarip estrident, res va tornar a ser com abans.

Jo no sé si és veritat, però així m'ho han contat. I si no és cert, algú s'ho haurà inventat.

Publicat el dilluns, 12 d'octubre de 2009, al blog 365 contes.

7 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

És un relat deliciós. Felicitats, Víctor.
Salut i Terra

Carme ha dit...

Doncs, sí senyor! Preciós!

Assumpta ha dit...

Si ja sabia jo que m'agradaria!! :-))


Ja t'ho he posat allí però jo aposto a que són fets reals! :-))

Per cert, no havia de sortir el 14? :-)

McAbeu ha dit...

T'ho he dit allà però t'ho repeteixo aquí: Un conte molt ben escrit que m'ha agradat molt!

Galderich ha dit...

Jo no voldria ser la nota (el gall que dius!) disconrdant però l'escriptura es va inventar per a la comptabilitat dels poderosos... ja sé que no és poètic però és així!

M'agrada veure més com els homes i dones posteriorment li han donat la volta al tema i llavors han aprofitat una cosa tant prosaica com al comptabilitat i han escrit poesia...

Puigmalet ha dit...

Continuant amb l'esgarip d'en Galderich, l'escriptura es va inventar per fer comptes, es va convertir després en poesia i, en un estadi encara més avançat, s'ha convertit en blocs de paremiologia, una fita del tot inimaginable, tot i que sempre somiada, per als pobles babilonis de l'antigor.

vpamies ha dit...

Arribarà el dia que l'home (i la dona) parlarà només amb refranys.

És un estadi tan avançat... que encara queden uns quants anys perquè arribi. :-)

Ja sabeu: Encara no som allà on anem!