Pau Vidal, escriptor, lingüista i traductor, escriu regularment a la revista Tot Mataró.
Us deixo l'enllaç a l'article i el reprodueixo a continuació:
A cal sabater...
Roda el món i torna el mot. Per Pau Vidal.
Sabates de paper. Vesteix un bastó i tindràs un senyor. Val més un té que cent te’n daré.
La col·leció ‘El català portàtil’ d’Editorial Barcanova acaba de treure un quart volum que és una bomba: Dites.cat, un recull de locucions, frases fetes i refranys catalans. A més de l’encert d’encarregar la feina al que probablement és el màxim expert català en paremiologia (que així es diu la disciplina que estudia aquests petits fòssils de saber popular), Dites.cat té la virtut d’incorporar un element que no havien tingut en compte, que jo sàpiga, cap dels molts volums dedicats a aquesta qüestió, inclosos els imprescindibles de Joana Raspall i Joan Martí: un índex ordenat alfabèticament dels equivalents castellans.
Perquè la vida moderna i la globalització estan arraconant, ja ho sabem, el saber antic, i a cada bugada perdem un llençol, i en part és per això que ens atreuen tant aquesta mena de reculls (més romànticament, siguem sincers, que no pas per fer-ne un ús real); però des del moment que els grans creadors del model de llengua que els altres seguim i imitem (vulgues no vulgues: la llengua s’escola i se’ns filtra al pensament molt més involuntàriament que no ens pensem) són els mitjans de comunicació, és fonamental que redactors de mitjans orals i escrits disposin d’un volumet on ells mateixos trobaran fàcilment, facilíssimament, la resposta a la pregunta que descol·loca més els pobres correctors lingüístics: “Ei, com es diu ’En casa del herrero cuchillo de palo’?” o “El hábito no hace al monje” o “Más vale pájaro en mano que ciento volando” (les respostes, al principi de l’article).
Dissortadament, la formació generalment deficient, per no dir pèssima, dels estudiants de Periodisme en matèria de llengua, afegida al bombardeig continu de material castellà de què es nodreixen les redaccions, fa que aquesta pregunta sigui molt freqüent, i el corrector tingui pocs minuts, de vegades segons, per contestar. Els mitjans sempre tenen pressa. El resultat és que, si la proposta del professional no el convenç, el periodista tot sovint acaba triant una mala solució: o bé renuncia a la frase feta i ho substitueix per una paràfrasi, que sempre és una pèrdua, o bé tira pel dret i la tradueix literalment (“A tranques i barranques”), que encara és pitjor. A partir d’ara, doncs, ja no tindran excusa. Qui no la dirà bé serà perquè no vol.
Per cert, ara que hi penso. Com es diu en castellà “Fer la puta i la Ramoneta”? I “Qui dia passa any empeny”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada