dimarts, 3 de juliol de 2007

La societat del benestar

Diuen -i m'ho crec- que vivim a la societat del benestar.
Què vol dir això? Que a mida que tenim cobertes les necessitats més primàries (les fisiològiques i les de seguretat, segons la piràmide de Maslow), podem començar a pensar en cobrir les que resten a la part més alta de la piràmide: les socials, les del Jo i les d'autorealització.

Suposo que és per això que cada vegada la gent gasta més diners en imatge personal, operacions d'estètica i creixement personal. I perquè vivim més anys, també, és clar. Invertim en nosaltres mateixos, en la nostra imatge. Esdevenim més narcisistes, més mirats amb la nostra imatge personal i pública.

Un indicador clar d'aquest procés: els cursos que ofereixen els diferents Departaments de la Generalitat per als seus treballadors:
  1. Inicialment només oferien cursos sobre Administració i serveis i de llengua i ús del català, aplicat a les necessitats d'una Administració amb una llengua pròpia.
  2. Seguidament, i per no perdre el tren de les noves tecnologies, van començar a oferir cursos d'ofimàtica, bàsics i avançats.
  3. Cobertes aquestes necessitats inicials, van començar a aparèixer els cursos sobre riscos laborals i salut laboral.
  4. Amb l'obertura a Europa, tímidament han començat a aparèixer cursos d'idiomes o d'aprofundiment del coneixement d'altres idiomes (bàsicament anglès).
  5. Finalment, des de fa pocs anys, també comencen a oferir la possibilitat de realitzar cursos de creixement personal: qualitat personal, intel·ligència emocional, afrontament de l'estrès...
Ja arribats a aquest punt no ens queda cap dubte que som una Administració oberta a una societat moderna, cosmopolita i benestant.

Hi ha encara força gent reàcia o escèptica per deixar-se seduir per aquestes darreres temàtiques de creixement personal. Potser per por a conèixer-se i no agradar-se? Perquè potser millor no remoure coses que no acabo d'entendre o que em fan patir?

Nosce et ipsum: Coneix-te. El coneixement del món, de l'entorn, de les coses ha de començar per un mateix.

Potser la societat fins fa poc era poc donada a parlar d'afectivitat, de sentiments o d'emocions i a l'escola ens ensenyaven a emmascarar amb conductes i normes l'aflorament del Jo a l'exterior.

Tot això que hem guanyat. I ens queda tan camí per córrer.

12 comentaris:

david carrillo ha dit...

Bones!

Només un petit comentari referent al gràfic adjunt de la "piràmide"

S'hauria d'aconseguir amb el nostre idioma.

Si anem utilitzant en els webs gràfics, paraules, etc...d'altres llengües, segur que perdem la nostre.

vpamies ha dit...

David, no sempre és fàcil trobar informació tan tècnica en la nostra llengua. Per això he optat per explicar els diferents estadis de la piràmide de Maslow en l'escrit i respectar el gràfic original (com a font consultada).

Abans que perdre la nostra llengua per deixar-nos influir per altres llengües en documentacions o informacions molt tècniques, penso que la perdrem per no respectar-la en els nostres escrits o per no fer-la servir al carrer.

Litus ha dit...

A mi em va fer gràcia el curs "d'automotivació". I és que si et fas funcionari (sé de què parlo), Maslow se't queda curt :)

Margarida ha dit...

El benestar, com l’èxit, depèn de com l’entengui cadascú. El que sí és cert, és que cada vegada hi ha més possibilitats al nostre abast. Potser la pregunta del milió seria: Ens cal tanta varietat per triar?... Està clar que, per cobrir les necessitats bàsiques, no. Tot i així seguim permetent que la moda, o “els altres”, decideixin per nosaltres, mentre ens limitem a posar-nos la màscara més adient per tal d’integrar-nos i ésser acceptats en l’entorn en el que ens movem, és a dir, per “tenir” i “fer” més que per “ésser”.

Les grans empreses (Organismes Oficials inclosos) ofereixen, cada dia més, als seus treballadors el reciclatge necessari per tal de millorar el “coneixement”: tant el tècnic, com l’interpersonal i, últimament, també el personal. Crec que seria molt millor que l’ensenyament sobre les relacions –fins i tot amb un mateix– formés part de l’educació bàsica que s’hauria d’impartir a l’escola per tal de fomentar l’espontaneïtat innata dels infants, enlloc d’ignorar-la i canviar-la com fins ara ens han estat ensenyant.

Només és la meva opinió, però no perdo l’esperança de veure el camí que encara ens resta per fer il·luminat per la llum del pensament, la direcció del sentiment i el desig del coneixement.

Una abraçada llarga

vpamies ha dit...

Litus, no el conec aquest curs d'automotivació. A veure si l'any vinent...

Margarida, no he acabat d'entendre això del fer i tenir en lloc de ser. És veritat que les persones de vegades som més vlaorades pel que posseïm que no pas pel que som. I si és aquesta lectura coincideixo amb tu.

Referent al darrer paràgraf, absolutament necessari que comencem a treballar la nostra personalitat des del vessant dels sentiments a l'escola. Però ara potser encara estem arreglant situacions anteriors amb moltes generacions que vivien encorsetades per creences, regles i imposicions.

Hi ha molta feina a fer, encara, i molt camí per recórrer.

Margarida ha dit...

Ai Víctor! M'has entès millor tu, que no pas m'he explicat jo ;-) Mil disculpes!

Pel que fa als infants, és en l’edat que van a escola quan es forma el seu caràcter i és en aquesta època quan se’ls ha d’ensenyar a reconèixer, a exterioritzar i a compartir els seus sentiments. Si ens esperem a acabar d’arreglar primer situacions anteriors, i per tant ja passades, els estarem negant –com a poc a una generació més– la possibilitat de créixer interiorment al mateix temps que ho fan exteriorment.

Sí, hi ha molta feina a fer... I, per sort, molt camí per recórrer...

vpamies ha dit...

No, Margarida.

No és que no t'expliquessis bé. Però tot sovint sóc una mica totxo i em costa d'entendre les coses.

Ho has explicat amb molta cura i sensibilitat. Gràcies.

Segur que tots recordem encara allò que «plorar és de nenes», «els homes no ploren»... callar, dissimular i crear una bona cuirassa que ens protegeixi de... De què ens pot protegir realment una cuirassa?

Margarida ha dit...

Malauradament, una cuirassa de la única cosa que ens ¿protegeix? és de SENTIR...

itaca2000 ha dit...

Una de les necessitats més bàsiques és l'educació emocional i en valors i afrontament de l'estrès. Aquest sens dubte hauria de ser l'ensenyament més necessari i urgent a l'escola si volem que aquest món tingui cap solució. Evidentment, la gent n'és reàcia pels motius que hi expliques, la gent gran que ja té por de conèixer-se i de poder canviar i això ho projecten als seus fills i són, per aquest motiu, encara reacis a aquest tipus de formació. Falta per suposat molt per caminar però n'espero un futur més prometedor.

Salutacions

vpamies ha dit...

Hi estic d'acord, Jordi: encara manca molta feina de sensibilització.

Margarida ha dit...

M'ha sobtat el comentari d'Ítaca pel que fa a l'educació sobre "l'afrontament de l'estrès"...

En la meva humil opinió, crec que si des de petits haguessim rebut una educació prou sòlida que ens haguès ajudat a establir uns valors ferms i propis, i ens haguès estimul·lat a desenvolupar una mica més la inteligència emocional, segurament no ens veuriem desbordats per situacions d'estrès i per tant no ens caldria educació al respecte...

Què en penseu, nois??

Petons estiuencs ;-)

vpamies ha dit...

Jo penso que l'estrès va molt lligat amb la novetat i amb les noves experiències. És aquell cuquet que notes dins la panxa davant d'una situació nova o desconeguda.

Els nens, dia a dia, descobreixen coses noves i han d'afrontar situacions que els són desconegudes.

Cal aprendre a sentir aquestes sensacions, aquest rau-rau. Notar-lo, saber-lo reconèixer i sobreposar-t'hi.

És normal que determinades situacions ens provoquin estrès: ens fan reaccionar i hem de saber trobar la millor resposta a aquell estímul.