dimarts, 10 de juliol de 2007

Una carta que volia escriure

Hola, Víctor.

Abans que res, deixa'm felicitar-te, avui que fas 6 anys. Et volia fer un regal i dir-te, abans que se m'oblidi, que et vull agrair que siguis com ets, perquè m'has permès ser un home feliç, inquiet i compromès.

Diuen que l'experiència és una bona companya de viatge, però que sempre arriba tard. No t'ho creguis pas. Mira al teu costat: sempre l'has tinguda allà i mai ha deixat d'acompanyar-te. Escolta-la i pregunta-li. I estic segur que sabràs decidir en cada moment allò que calgui fer en cada situació.

I no et preocupis si algun cop l'erres: la vida és plena de segones i terceres oportunitats. Hi ha senderes paral·leles, transversals, més curtes o més llargues, més costerudes o més plaents, que et permetran arribar on sóc jo ara.

No tinc cap dubte que hi arribaràs. T'esperaria, però estic segur que no m'ho perdonaries.

Segueixo el meu camí i et prometo seguir deixant petges i pistes perquè em vagis retrobant periòdicament. Estic segur que quan arribem allà on anem, la vida haurà colmat les nostres il·lusions, ambicions i inquietuds i que riurem molt revivint el camí que hem fet plegats.

T'estimo.

Víctor

15 comentaris:

Margarida ha dit...

Tens molta sort de tenir qui t'estimi tant i t'escrigui per dir-t'ho, Víctor. No tinguis mai pressa per fer-te gran i arribar allà on vagis. És molt millor crèixer poc a poc, assaborint el paisatge del teu camí. Aquest és un regal que la Vida et fa i que només tu el pots gaudir.

Petonets de caramel...

vpamies ha dit...

Gràcies, Margarida.

De vegades va bé aturar-te un moment per prendre aire, per mirar enrere i per veure per on segueix el camí.

itaca2000 ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
itaca2000 ha dit...

Oh, que dolça està la Margarida. Bé al cap i a la fi ens ve a descriure el camí a Ítaca, la Margarida, no és així?

Salutacions fraternals a tots dos, bé i a qui en vulgui també.

vpamies ha dit...

Sigui el viatge a Ítaca o aprendre a fruir en cada moment del que tens. Diuen que no és bo viure ancorat en el passat, però de tant en tant està bé fer una mirada enrera per tenir perspectiva del que ja hem avançat. Durant tot el camí anem creixent com a persones, hem de prendre decisions que tindran a veure amb els anys que vindran, trobarem companys de viatge que ens acompanyaran més o menys travessa... Tot acaba confegint la nostra personalitat actual. I no la podem canviar, però l'hem de conèixer i reconèixer.

Margarida ha dit...

Cadascú tenim el nostre camí per recòrrer, per gaudir-lo, per assaborir-lo,... I aquest mateix traçat és un camí diferent per qualsevol persona que l'estigui fent al mateix temps. El cel, la mar o les muntanyes mai són iguals mirats per ulls diferents.

Per això val la pena de viure'l plenament a cada moment, perquè el present és un regal tan efímer com etern que no es pot reviure només que en els records, tot i que per aconseguir-ho necessitem fer servir l'experiència del passat i no perdre de vista l'horitzó dels futurs objectius a aconseguir... Com l'Ulisses de tornada cap a Ítaca...

Els dolços són els petonets de caramel, jo només em dedico a repartir-los ;-) Us en deixo uns quants més per tots dos!

vpamies ha dit...

Carpe diem... que deien els epicuris. Viure el moment.

Assumpta ha dit...

Víctor!! Quin nen tan maco!! Bon nen sense cap dubte, tens la mateixa expressió intel·ligent que té un nen que conec que l'han fet passar un curs perquè el nivell li era massa baix, la mateixa mirada :-))

vpamies ha dit...

Assumpta, això era la hipermetropia i l'astigmatisme: poc després em van posar ulleres. ;-)

Carme ha dit...

Res, res Víctor, no et penso fer ni cas amb la hipermetropia... tens una mirada i una expressió encantadora... no se't menjaven a petons les iaies?

Carme ha dit...

Res, res Víctor, no et penso fer ni cas amb la hipermetropia... tens una mirada i una expressió encantadora... no se't menjaven a petons les iaies?

Carme ha dit...

Res, res Víctor, no et penso fer ni cas amb la hipermetropia... tens una mirada i una expressió encantadora... no se't menjaven a petons les iaies?

vpamies ha dit...

Hahaha, Carme... Si se m'haguessin menjat a petons no hauria arribat a gran. Sort que no se'm van menjar llavors! ;-)

montse ha dit...

Molt bon això de felicitar al nen que vas ser.

vpamies ha dit...

És un exercici interessant recordar com eres a una determinada edat i pensar què li diries ara a aquell nen que vas ser. Sobretot per treure-li pressió!

Els qui tenim fills, sovint hi trobem coses que ens recorden la nostra infantesa. I potser som a temps d'advertir-los d'algunes coses que poden intentar canviar o enfocar des d'una altra vertent.