diumenge, 13 de juny de 2010

Jesús Moncada, 5 anys

En Pere, de Saragatona, ens recordava fa pocs dies que avui fa 5 anys que va morir Jesús Moncada.

Pocs dies per improvisar un homenatge com caldria. També haurem d'acabar concretant quins homenatges emprenem i quines dates són prou assenyalades, per no convertir els nostres blogs en una efemèrides constant (centenaris, cinquantenaris, vint-i-cinc aniversaris...).

El que sembla clar, i encara bo!, és que entre tots fem memòria i que cada autor homenatjat desperta unes inquietuds o altres en determinades persones. Res uniforme ni predeterminat.

A mi, personalment, de Jesús Moncada, autor de la Franja de Ponent (nat a Mequinensa, al Baix Cinca), m'interessa la seva llengua, i l'ús que fa de les particularitats del llenguatge d'aquesta zona.

Com a paremiòleg, a banda d'interessar-me pels reculls paremiològics en paper (diccionaris, monografies locals, refranyers...), també m'interesso, i molt, per l'ús actual de les frases fetes i els refranys. Trobo imprescindible saber i determinar quin ús i quin coneixement se'n té ara mateix.

Per això, per exemple, engego iniciatives com la de determinar els refranys més populars de la llengua catalana.

Una altra via per determinar l'extensió i l'ús de determinada fraseologia és rellegir els nostres autors principals i extreure'n les peces paremiològiques que usen. Això permet veure la vitalitat d'aquestes peces, exemplificar-les en discursos i narracions concretes i localitzar-les a partir de l'ascendent dialectal de l'autor.

Us intento oferir una mostra, extreta del nou web dedicat a l'autor, Espais literaris, on hi ha un recull de textos dedicats a Mequinensa, el seu poble natal.
  • Arribaven a Fraga a hora foscant.
  • L’autocar es trobava gairebé a les envistes de la vila.
  • Des de la ferreria, fent marrada per eludir la manifestació.
  • Allí, sota els porxos, gairebé endret de Ca la Vila, trobarà la fonda.
  • Van treure’ls de la garjola a punta de dia.
  • [...] el ferrer Feliu caminava en silenci, amb el cap cot.
  • [...] feien petar la xerrada a la plaça d’Armes.
  • Com sabeu, és un punt de primera per matar l’aranya.
  • Ara i adés, per estirar les cames, aixequen el cul de la cadira, creuen la plaça, es recolzen a l’ampit del mur de l’Ebre, [...].
  • [...] a la vora dels dos rius, el Segre i l’Ebre, que confluïen a frec de les cases.
  • Seguí el curs del Segre: el transbordador el travessava ple de gom a gom de personal civil.
  • L’endemà mateix, en començar la feina, al Bakunin de Planes se li va posar pell de gallina […].
  • Amb la victòria de Franco, les aigües van tornar a mare [...].
  • Ara, vam haver de fer els ulls grossos amb els descreguts que s’havien esmunyit on no els corresponia durant aquells anys de confusió i desgavell.
  • A les oficines de Lignits Victòria, els pixatinters suportaven amb obligada resignació admonicions eternes sobre la puntualitat, la rectitud o l’eficàcia laboral.
  • [...] al casino no era rar veure pesar figues dissimuladament el capellà.
  • La puta d’oros!
  • I com se’n va aprofitar el Roca, que anava segon i sempre estava a matar amb l’oncle Sebastià!
  • I aleshores va començar una lluita llarga, de més de catorze anys, aspra com un renec, que cremava la sang dels mequinensans.
  • ¿Com havies de pensar a fer-hi obres, a modernitzar-la, ni tan sols a reparar-la, si potser seria treballar per al dimoni i llençar uns diners que després t’haurien de fer tanta falta com el pa?
  • Perquè, desenganya’t, treu-t’ho del cap i ficat’ho als peus, això ja no és un riu.
  • L’Estanislau tenia raó quan li havia insinuat temps enrera que seria millor oblidar allò, tirar-hi a sobre quatre palades de terra: no tenia remei, com abans s’ho esbandís del cap millor.
  • Me’n recordo del munt de gent estranya que de sobte va arribar, com una riuada, al poble.
  • Es veu que es tracta d’emprenyar la gent i tenir l’excusa perquè la guàrdia civil comenci a repartir llenya: la llei de l’estaca.
  • Les mines en explotació van començar a treballar a tot estrop.
  • La flota de llaüts no donava l’abast i va caldre construir-ne de nous per transportar el mineral Ebre avall fins a les estacions de ferrocarril.
  • Feia falta gent a les mines, al riu, pertot arreu.
  • «Ara aclarirem allò amb Manel de Roca», es veu que va exclamar a les acaballes.
  • Pagès havia de ser, el Silluè dels collons, per ficar la cullerada!
  • No hi havia millor patró en tota la ribera i coneixia el riu més bé que Déu, però era més tossut que una mula.
  • Redéu, quin viatge!
  • Amb la maniobra, el llaüt va tallar d’esquitllèbit el corrent, a fi d’esquivar el pedret.
  • En fallar el rem, la proa va enfilar bruscament el roquissar. Se’m va gelar la sang.
  • No, de cap manera, ni de bon tros.
  • Així ho hem entès sempre a la nostra família, i de l’ofici, cregui’m, en sabem un niu.
  • Tingui en compte que els Garrigues som els barquers de Mequinensa des que el món és món i, si no hi ha abans un daltabaix de mil hòsties, allò que una de les persones més sabudes d’aquí, el senyor Guillem de Segarra, un pou de ciència, en diu un cataclisme, ho serem fins al dia del judici.
  • ¿No ha estat mai al mig de l’Ebre a punteta de dia, quan el sol comença a llepar-lo?
  • La vida, però, senyora, fa més voltes que una baldufa.
  • [...] si els anomenem Cruïlles, és perquè miren amb un ull a Xerta i amb l’altre a Tivenys.
  • A Benissanet, va dir penjaments del rei amb un antic daliner, cec feia molts anys i autor de romanços d’amor.
  • Arribaven a Fraga a hora foscant: el sol acabava de rodolar darrere la massa de Montnegre, enllà de la vall del Cinca.
A les seves obres també hi ha un record per la vila vella de Mequinensa, que va desaparèixer el 1975 sota les aigües de l'Ebre. Mireu un retall d'Estremida memòria:
La Mequinensa que va viure aquell tràngol ja no existeix. La construcció d’un pantà a l’Ebre va esborrar-la del mapa el 1975. D’ençà de llavors, els mequinensans viuen en una població nova molt a prop de l’indret que ocupava l’antiga. Quan algú parla, doncs, de la «vila vella» es refereix a la desapareguda, ara un fràgil laberint de cendra que el vent esgarrapa i, engruna rere engruna, se’ns enduu de la memòria.

11 comentaris:

Puigmalet ha dit...

La teva reflexió sobre els homenatges enllaça amb el que plantejava en Tibau l'altre dia.

Has repetit la primera i l'última mostra: així el cercle es tanca ;)

McAbeu ha dit...

Has fet un bon recull però segur que t'has quedat curt, l'obra de Jesús Moncada n'està plena de "peces paremiològiques". ;-)

En quant a l'altre tema, potser si que s'hauria de posar "ordre" a aquests Jocs de Blogs però per altra banda trobo que és difícil establir segons quines limitacions.

vpamies ha dit...

Oi que no es pot posar ordre al caos? Deixem que el caos segueixi pronunciant-se de tant en tant en record de les nostres figures cabdals. :-)

F.Puigcarbó ha dit...

es que tu deus xalar com un verro llegint Moncada, estàs en la teva salsa.

Carme ha dit...

M'agrada aquest repàs que has fet, un bon post homenatge, adequat per a tu, Pàmies i adequat també a Moncada que n'utilitzava a munts!

Galderich ha dit...

Sobre els homenatges jo particularment trobo que és perfecte!
S'organitzen de manera espontània, perquè algú llença una pedra a l'aire i altres la segueixen, o no... ajuda a recordar a persones que es mereixen un record, no és cap obligació, ajuda a rellegir, a pensar... en fi, tot són aventatges i cap inconvenient.
Si algú es cansa dels homenatges no llegeix els apunts i s'ha acabat!

Pilar ha dit...

L'ordre només és possible si emana del caos...Qualsevol cosa que digués com a elogi del teu post es quedaria curta. Gràcies per l'enllaç i la visita. Hi tornaré i voltaré poc a poc...Hi ha molt a descobrir.

pere ha dit...

És un goig llegir-te, Víctor... i llegir en Moncada.

vpamies ha dit...

Sort que Google ara ens permet programar els missatges. Ahir va ser un diumenge allunyat de la xarxa (família i diumenge obliguen) i altrament m'hagués estat impossible participar en l'homenatge.

Participar vol dir, escriure el teu article, llegir les altres participacions, comentar-les i contestar les que et fan a tu. Això són les claus d'un homenatge 2.0 participatiu!!

Em va restar contestar les amabilíssimes paraules que m'heu deixat al meu apunt.

Només puc dir que les poques estones que ahir vaig poder posar-me a l'ordinador van ser per llegir Moncada i tenir més ganes de Moncada. Pere, apunta't que no se'ns passin els deu anys, que la farem encara més grossa!!

Elvira FR ha dit...

Sempre he pensat que en Montcada és un dels escriptors nostrats amb més domini del llenguatge i mès repertori lèxic...en quant a limitar les efemèrides....no ho sé espontàniament surten o no surten els homenatges.....vull dir que no de tots ens fem ressò i d'altres sí...

Joana ha dit...

Un bon homenatge és continuar llegint-lo!
gràcies per tot aquest reguitzell de frases i d'expressions tan nostrades i gràcies al Jesús!