La font de Sant Joaquim

Migdia d'agost. Portem massa dies fent el mandra i després de la tempesta d'ahir tot convida a pensar que una caminada abans de dinar pot ajudar a obrir la gana sense que ens deixi extenuats.

Em vaig quedar amb les ganes de participar en la primera caminada per les fonts de Vallromanes, organitzada pel Centre Excursionista Vallromanes i guiada per Toni Ibàñez, bon coneixedor d'aquestes contrades.

Per les seves indicacions al Google Maps, sé que les fonts de Sant Joaquim i de Santa Anna són ben a prop de casa. Riera amunt... i trobar el trencant.

Dit i fet, engalipo l'Oriol i el Lluc perquè m'hi acompanyin i marxem amb les gorres de visera calades i una petita bossa d'esquena que porto jo. M'agrada sempre dur una bossa amb allò que penso que puc necessitar o que em pot fer servei en qualsevol desplaçament. En definitiva, dues ampolles d'aigua, la videocàmera digital, un parell d'impressions fetes cuita corrents de la ruta triada, uns quants caramels, un intercomunicador (perquè la Cristina no pateixi), les ulleres de sol, claus i documentació, un grapat de caramels i paper i llapis. Fet i fet, poc pes per a una esquena que ha trescat força muntanyes (encara que fa temps).

Riera amunt el passeig comença lent, perquè anem fotografiant el camí: cases, torres i masies; arbres, arbredes i arbusts; pedres, pedrots i pedreres. Pel meu gust, massa cotxes que et destorben el plaer de caminar.

L'inici és fàcil. Riera amunt, riera amunt... fins a Can Layret. Ai!, Can Layret! Riera amunt hi hem passejat sovint, però dels masos, pocs tenen cartell al camí que t'indiqui d'on et trobes. Recordo el trencant que porta cap a Ca l'Agutzil i perquè el nom sempre m'ha fet certa gràcia. Em recorda les històries de lladres i serenos.

I poc més. O sigui que he hagut de confiar en la meva intuïció i orientar-me a partir de la vista d'ocell del mapa de Google. Sí, he trobat els camps d'abans i de després del trencant de les fonts. O sigui que aquesta casa que trobem ara ha de ser Can Layret.

En un primer moment de desconcert, erro el camí i vaig cap a Can Campa. Però, no. Les indicacions són precises i el trencant ha de quedar just a l'altra banda del camí.

I a la segona va la vençuda: entrem pels camps i de seguida veiem, entre els arbres, quelcom que s'assembla a un camí que s'endinsa torrentera avall... i de sobte apareix davant nostre la pèrgola de ferro, ara deixada, rovellada i mig amagada. Eureka! Ho hem trobat!

De fet, ara mateix aquella pèrgola ja no hi fa cap funció, perquè allà el bosc és prou frondós per no caldre una ombra addicional. Ens hi asseiem: havia promès als nens un petit descans, quan trobéssim el camí, per recuperar forces i beure un bon glop d'aigua.

I camí enllà ja ens apareix el pont...
Sí, em venen a la memòria les explicacions i cròniques del Toni i podria tancar els ulls i veure això mateix que ara se'm presenta.

Mentre els nens travessen el pont i s'endinsen torrent avall, jo encaro la filmadora i faig, a tentines, el descens cap a la font de sant Joaquim, a través del visor de la càmera.



Realment és un lloc ben amagat dels ulls, però prop de tot. De la font estant, sentim el brogit d'algun cotxe que enfila la carretera a pocs metres d'on som nosaltres.

Ocult, obac, salvatge, humit, fosc, fresc... i deixat.




Les pluges dels darrers dies ens feien pensar que veuríem brollar la font. Però més que brollar, plorava: li queien quatre llàgrimes que acaronaven la pedra molsosa, just al dessota de la imatge del sant.

Respireu el silenci. Toqueu la calma que emana d'aquest lloc. Un tronc que fa de porta. Una taula rodona de pedra, amb cinc pilars (i un tronc de fusta) per asseure-s'hi en silenci i deixar passar el temps. Tot i la deixadesa, el lloc és net i recollit. Potser l'oblit ha ajudat a mantenir-ho intacte, com si el temps s'hi hagués deturat.







Sant Joaquim i santa Anna... els pares de Maria. Tan a prop l'un de l'altre,... Però això ho haurem de descobrir un altre dia que ja són quarts de tres i ens esperen a taula.

De tornada, passat el pont, miro de cua d'ull un camí que s'endinsa torrent enllà... Santa Anna, espera'ns que venim aviat!

Aigua d'agost, mel i most

L'estiu, amb la canícula i els horaris reduïts o hiperreduïts si ens agafen de vacances conviden a la lleugeresa i a deixar-se anar.

Informativament, el fet que hi hagi mitja plantilla periodística de vacances provoca que no hi hagi tantes notícies. Sí, desenganyeu-vos: no és que a l'estiu no passi res. És que no hi ha periodistes per fer-nos arribar aquestes notícies que també passen a l'estiu ni lectors que vulguin llegir-les.

Perquè ara, a 50 dies vista (si fa o no fa), us ben asseguro que l'estiu ha donat molt de si. Aigua d'agost, mel i most. Però no hi havia qui se'n fes ressó. O no hi havia qui llegís a qui se'n va fer ressó en el seu moment. Ai, el peix que es mossega la cua!


Notícies locals

1. A l'estiu Vallromanes bull. L'èxode dels seus pocs vilatans es veu compensat, amb escreix, amb l'arribada d'estiuejants que volen aprofitar-ne l'entorn i la calma. No sabria dir quin reflex té en l'índex de població flotant, però només cal veure el moviment de cotxes pel poble i l'ocupació de les zones públiques per valorar aquest increment.

2. Juliol i el Casal van ser l'escenari d'una nova edició de les Nits musicals, amb un final multitudinari de Gospel Viu a la plaça del Casal. La cloenda anual de les nits musicals, amb un acte a l'aire lliure, és un plaer indescriptible.
Felicitats als organitzadors, un any més.


3. Ara, que el web de l'Ajuntament és en obres, sembla que les notícies de les coses que passen al poble les hem d'anar a cercar a can CiU. És com si ens haguéssim d'informar de les coses que passen a la Generalitat de Catalunya a la seu del PSC. Gros, oi? Això demostra que els canals de comunicació de CiU-Vallromanes funcionen correctament i fan la seva feina ─escombrant cap a casa, és clar─, però no passa el mateix amb els seus socis de govern, ni amb els responsables de comunicació institucional de l'Ajuntament.

4. Una mica més lluny, però prou a prop encara com perquè me'n faci ressò, aquesta setmana vinent comença la festa major de Vilanova del Vallès. Ahir, s'havien exhaurit els programes de la festa a tots els locals del poble. Però el podem trobar al web de l'Ajuntament en format PDF.
També llegíem a «El Periódico», que el Masnou farà una passarel·la a la riera d'Alella o que l'Ajuntament de Tarragona refarà totalment el POUM després de rebre milers d'al·legacions. Torroella de Montgrí és notícia per la qualitat i varietat dels seus blogs polítics. Enveja sana!


Altres notícies de país

1. Potser la notícia que més ens ha aclaparat, perquè a més acaba de passar, és el traspàs de Lluís M. Xirinachs. Que el teu gest no hagi estat debades!

2. Però el gruix informatiu de l'estiu se l'ha endut l'estat de les infraestructures a Catalunya. Anys i panys de dèficit en inversions porten al col·lapse un país. I nosaltres, mesells, seguim aguantant les garrotades, vinguin d'on vinguin. Perquè ara ja no només és Renfe, tristament a la palestra informativa dia sí, dia també. Desenganyem-nos: l'asfíxia de Catalunya ens arriba per terra, mar i aire. Res funciona. Hi volen posar pedaços, quan gairebé hauríem de tenir un estat d'excepció. Perquè les infraestructures afecten l'economia, el turisme, la imatge del país. Qui ens ha portat a aquest cul de sac ho sap prou bé. I que ningú s'espolsi les puces, que això és causa-efecte de lustres i dècades de manca d'inversió i no ve provocat d'abans d'ahir.

3. L'apagada de Barcelona ha estat bestial. El col·lapse del peatge de Tarragona, brutal. Què ens garanteix que demà no tornarà a passar? Res, ni ningú.

4. Podem treballar per dotar el català de les eines que necessita per fruir de bona salut en aquest món de la tecnologia i la globalització, però al costat dels intel·lectuals ens cal una jerarquia política que blasmi en fets els avenços o necessitats apuntades. I no ens adonem que, sovint, nosaltres mateixos ens perjudiquem, amb una visió esbiaixada del país, com denuncien els nostres veïns de la Catalunya Nord. I que ens empassem gols per l'escaire, sense dir ni mu!

5. Perquè, que plogui a l'agost, mai ha estat notícia, que passa cada any. La llàstima és que la tempesta d'ahir al vespre no ens va deixar veure les llàgrimes de sant Llorenç. Haurem d'esperar a l'any que ve, que tornen.


Tot el que passa conforma el nostre futur. Res serà igual després d'aquest estiu. Que allò que ens depara el futur, vagi cap ací o cap allà, depèn en gran mesura de nosaltres. M'interessa el futur, perquè allà hi passaré la resta de la meva vida, que deia Woody Allen. Dibuixem el nostre futur!

Obra d'Ernest Descals

Que el silenci no ens faci traïdors

Lluís Maria Xirinachs (1932-2007) ha estat sempre un home valent, honest i compromès.

Amb la seva marxa, ens ha donat la seva darrera lliçó: així no anem bé. I ara no hi serà per recordar-nos-ho.

Gràcies, Lluís M., per tot. Que el teu darrer gest no hagi estat debades.

Un, dos... tres!!!

Martí vs. Martina o Berta. L'estat de la qüestió. Pacte de quatre.

O ara o mai.

Diuen que:

• no n'hi ha dos sense tres
• a la taula de sant Francesc, on hi mengen dos, hi mengen tres
• a on n'hi ha per dos, n'hi ha per tres
• allà on mengen dos, hi mengen tres

Altres, però, també diuen que molts són tres.

Qui tindrà raó?

Bon estiu!!

Tinc un blog... i si se m'esborra tot?

Totes les persones que utilitzem els serveis en línia del web 2.0 alguna vegada ens hem plantejat: «i si tanca el servidor on estan hostatjades totes les meves dades o es perden per algun error o algun atac?».

Bé, de fet no és gaire diferent que quan tenim les dades en el nostre ordinador i el disc dur esdevé inservible o algun virus ens obliga a reformatar-lo. Qui no ha perdut mai algun document que estava escrivint en el processadors de textos i marxa la llum en el moment més inoportú?

Jo us aconsello tenir el mateix comportament/hàbit que teniu amb la resta de dades informàtiques: fer còpies de seguretat periòdicament que ens permetin recuperar qualsevol dada amb el mínim marge de pèrdua.

I com ho podem fer amb dades que no tenim nosaltres desades? Com fem còpies de seguretat, per exemple d'algun blog de Blogger?

Tenim unes quantes opcions. Jo en faig servir 4 d'alternatives:

1. Faig còpia en PDF dels articles que m'interessa guardar o referenciar en algun escrit o document. Hi ha el PDF creator, que permet generar fitxers PDF a través de la impressora. Us el podeu descarregar des de la pàgina de Sourcefourge.net.
2. Faig una còpia en HTML de cada mes del blog, amb l'opció de desa la pàgina web completa (i no només l'HTML). Així, ens genera un directori amb les imatges i altres contingus que desa de la pàgina, a banda de tenir l'adreça HTML que veurem completa des de l'ordinador perquè hi té incurstades les imatges i altres continguts.
3. BlogBackupOnline ens permet obrir un compte gratuït, amb capacitat d'emmagatzematge per a 50 Mb i fer una còpia diària o cada quan ho programem dels canvis del nostre blog.
4. Blogger Backup és una eina de l'empresa CodePlex que ens descarreguem en el nostre ordinador i que ens permet fer còpies de seguretat de tots els nostres blogs de Blogger i desa aquests backups en el nostre ordinador, en arxius de format XML. Ho expliquen molt bé des de Blogoff.

En definitiva, tenim tot un plegat d'opcions per poder seguir dipositant la nostra confiança (i dades) en aquests serveis en línia tan pràctics i fàcils d'usar.

I em direu: quin avantatge hi ha en tenir dipositades les dades en un servidor extern? Si confiem en el bon ús de la confidencialitat de les dades que puguin fer aquestes empreses, el gran avantatge rau en el fet que hi podem accedir des de qualsevol lloc on hi hagi connexió a Internet, sense haver d'anar arrossegant còpies i diferents versions amunt i avall, en llapis USB, disquets, correus electrònics o adjunts. I que encara que formatem l'ordinador, canviem d'aparell, actualitzem programes o ens mudem de casa, hi podrem seguir accedint amb la mateixa facilitat i seguretat.

No entenc, tampoc...

... Que els polítics s'estranyin que la gent deixi d'anar a votar.
No. La gent ha deixat d'anar a VOTAR-LOS.

---

«Ho puc dir més alt i més fort, però no més clar»

Informacions poc contrastades o notícies poc documentades

El resum no està disponible. Fes clic en aquest enllaç per veure la publicació.

Què passa amb els metges a Catalunya?

Una altra mostra de la manca de previsió i de com es fan les coses. O tornem a fer aquell joc de les notícies contradictòries.

Amb les proves d'accés a la universitat d'aquest curs i la tria dels nostres joves de la carrera universitària que volen fer, veiem que l'oferta no s'adiu pas amb la demanda.

No fa gaire dies la premsa publicava que Catalunya necessita portar metges de l'estranger. Són metges vinguts de llatinoamèrica i Polònia, majoritàriament. Un motiu més d'agermanament del poble català amb el polonès.

Hi ha dèficit de metges. I el tema ve de llarg. I com s'ha arribat a aquesta situació? Doncs per una concatenació de fets, negligències i manca de previsió.

1. Una, les condicions econòmiques. Si el que diuen els diaris és veritat (que no sempre ho és), cobra més un diplomat (mestre, amb carrera de 3 anys), que un llicenciat (metge, amb carrera de 6 anys, més 4 d'especialització).
2. Dos, les condicions laborals. Prefereixen marxar a l'estranger, on poden desenvolupar la seva professió en unes condicions més dignes. La petició de 10 minuts per pacient a les consultes dels metges de família és ja una reclamació històrica.
3. Tres, no hi ha prou places a les universitats. I la nota de tall és elevadíssima. Cosa que provoca que un bon grapat d'universitaris no puguin optar a fer medecina, com seria la seva vocació i il·lusió.
4. Quatre. I si l'administració diu que no té la vareta màgica per solucionar-ho... Però és clar, Universitats no cal que sigui un departament autònom i el podem tenir en un calaix de sastre que els rebaixa el sostre competencial.
   

Mala peça al teler, com amb Renfe. Denunciem situacions insostenibles. Trobem els culpables. Cerquem solucions.

No entenc...

... que allò que sempre s'havia fet d'intercanviar llibres, música i fins i tot roba, ara estigui perseguit i penalitzat.
... que no ens deixin seguir anant a l'encant. Perquè jo no vull posseir tot el que consumeixo, culturalment. Perquè no m'hi cap a casa, perquè no tornaré a llegir-ho o a escoltar-ho més. Perquè només vull mirar o escoltar un bocinet d'aquella obra.
... on volen anar a parar. Si no hi ha lucre, no hi ha delicte. Ells sí que persegueixen el lucre. Perquè jo sempre he compartit els meus llibres, discos, pel·lícules, amb la família i els amics. A aquest pas, ni les persones que conviuen amb mi a casa podran escoltar el que jo hagi comprat.

---

«Ho puc dir més alt i més fort, però no més clar»

Paremiologia didàctica. Refranys i dites

I avui us presento el cinquè blog que he obert... fins ara. I per què tants blogs, us preguntareu? Doncs per no tenir un calaix de sastre i poder facilitar que cadascú pugui consultar només allò que realment li interessi.

Jo, que mai he estat un exemple de l'ordre, pretenc en el món dels blogs de posar-hi una mica de remei.

Paremiologia catalana. Refranys i dites respon a un repte i a un vell projecte que, com altres materials que ara ofereixo, poden veure finalment la llum.

Un repte perquè comporta aportar el meu granet de sorra a la revista Cultura 21, un projecte del Grup Comunicació 21 que intenta obrir una escletxa cultural a Internet en català. Repte també perquè em demana un sobreesforç al canviar l'entorn Blogger pel que ofereix aquesta revista cultural. I tots els inicis són difícils. Però no hi racanejaré il·lusió ni ganes.


El vell projecte és l'elaboració d'un curs sobre paremiologia, la ciència que estudia els refranys, que el pensava estructurat en una vintena de sessions teoricopràctiques per poder fer des d'algun casal o entitat de caire cultural que volgués oferir-les a un públic força ampli i divers: qualsevol persona que volgués conèixer una mica més de prop el món dels refranys, les dites i els proverbis, on pogués aprendre una mica d'història, conèixer estudiosos de la matèria, veure, tocar i treballar els materials existents... tot d'una manera molt dinàmica i pràctica, amb el lliurament de diverses fitxes elaborades per al curs.

Un vell projecte que ara comença a dotar-se de format i que qualsevol dia pot acabar existint com a curs presencial, també.

Així, article a article, desenvoluparé un ampli temari que apropi i aclareixi la disciplina. Teoria, pràctica, materials i portes que s'obriran per a qui vulgui continuar investigant i coneixent.

La informàtica ha obert un nou horitzó per als estudiosos de la paremiologia, amb la facilitat per a catalogar documentalment les obres, per la facilitat d'indexació i d'ordenació dels materials i perquè podem fer que siguin les màquines les que cerquin la informació que abans havia de trobar la nostra memòria i els nostres ulls.

Paremiologia didàctica és una aproximació al món de les parèmies. Intentaré seguir el temari que exposo en el segon article, Didàctica paremiològica, i espero que l'oportunitat que ens brinda el blog d'intercanvi de parers i comunicació, a través dels comentaris, facin d'aquesta obra una obra col·lectiva, pràctica i útil.

Una carta que volia escriure

Hola, Víctor.

Abans que res, deixa'm felicitar-te, avui que fas 6 anys. Et volia fer un regal i dir-te, abans que se m'oblidi, que et vull agrair que siguis com ets, perquè m'has permès ser un home feliç, inquiet i compromès.

Diuen que l'experiència és una bona companya de viatge, però que sempre arriba tard. No t'ho creguis pas. Mira al teu costat: sempre l'has tinguda allà i mai ha deixat d'acompanyar-te. Escolta-la i pregunta-li. I estic segur que sabràs decidir en cada moment allò que calgui fer en cada situació.

I no et preocupis si algun cop l'erres: la vida és plena de segones i terceres oportunitats. Hi ha senderes paral·leles, transversals, més curtes o més llargues, més costerudes o més plaents, que et permetran arribar on sóc jo ara.

No tinc cap dubte que hi arribaràs. T'esperaria, però estic segur que no m'ho perdonaries.

Segueixo el meu camí i et prometo seguir deixant petges i pistes perquè em vagis retrobant periòdicament. Estic segur que quan arribem allà on anem, la vida haurà colmat les nostres il·lusions, ambicions i inquietuds i que riurem molt revivint el camí que hem fet plegats.

T'estimo.

Víctor

Cròniques vallromanines

Diumenge de juliol xafogós. Som de vacances i ens aixequem tard. El plaer de no tenir horaris.

Ja no som a temps d'afegir-nos al Mulla't per l'esclerosi múltiple. A més, cada tarda anem a la piscina per fer el curs de natació. I el diumenge, en descansem. Massa gent, a més. Ens agrada més la tranquil·litat.

Així, al matí agafem les bicicletes i recorrem la riera. L'ombra dels seus plataners crea un microclima propi. És el lloc més fresc de Vallromanes a l'estiu, amb aquella brisa que mou i fa tintinejar les fulles que ens aixopluguen del sol.

Riera avall no cal pedalar. La inercia s'encarrega de dur-te a bon port. Només cal vigilar a les cruïlles, fer dringar el timbre perquè els vianants s'apartin de l'espai destinat a les bicicletes, esquivar algun excrement de gos i vigilar amb l'arbre de Can Morera, just al bell mig del recorregut del carril.

Trobem pinyons. Pocs, escadussers ja passat el migdia i amb moltes cames que han fet el mateix recorregut. I en donem compte ràpid. Els piquem àvidament amb aquella pedra que sempre amaguem al peu de la Riera... i que sempre desapareix.

Des d'allà també es veu el forat número 19 del golf. El més gran, el més visible. El més vergonyant.


De tornada, fem una curta aturada en el «magnífic» parc per a la gent gran (sic), plantat al bell mig d'un descampat erm, just a l'epicentre de la solana de juliol. Ai, les promeses electorals d'últim moment mig acomplertes cuita corrents!


Allà m'he endut la sorpresa del dia. Recolzat en un mur hi ha un dels indicadors de nom de carrer que s'utilitzen al poble, molt macos, per cert. Tot em fa pensar que l'han tret perquè està malament i cal corregir-lo. No se m'acut cap altre motiu.


El rètol de pedra fa referència al carrer de Rafael de Casanovas. Jo només conec un Rafael de Casanova, sense la «s» final, conseller en cap l'11 de setembre de 1714, durant la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques.


De Casanovas, conec el galant venecià, Giacomo Casanovas, que no té res a veure amb l'altre personatge i que potser tampoc ha fet prou mèrits per tenir un carrer dedicat a Vallromanes.


Prengui nota qui n'hagi de fer esmena.

Renfe.cat

Ahir, José Luis Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol, va sorprendre tothom durant el debat de política general a les Corts prometent el traspàs del servei de Rodalies de Renfe a la Generalitat al gener de 2008.

Fantàstica notícia, només equiparable a la promesa que va fer d'aprovar l'Estatut de Catalunya que sortís del Parlament de Catalunya.

A banda de la credibilitat del senyor Zapatero a l'hora de fer promeses electorals, cal llegir amb deteniment la lletra menuda: traspàs de la gestió, sí; però acompanyada del traspàs de les inversions i rescabalament del dèficit ancestral que anem arrossegant des de fa algunes dècades.

Tan de bo no hagi estat solament una tempesta d'estiu.

La societat del benestar

Diuen -i m'ho crec- que vivim a la societat del benestar.
Què vol dir això? Que a mida que tenim cobertes les necessitats més primàries (les fisiològiques i les de seguretat, segons la piràmide de Maslow), podem començar a pensar en cobrir les que resten a la part més alta de la piràmide: les socials, les del Jo i les d'autorealització.

Suposo que és per això que cada vegada la gent gasta més diners en imatge personal, operacions d'estètica i creixement personal. I perquè vivim més anys, també, és clar. Invertim en nosaltres mateixos, en la nostra imatge. Esdevenim més narcisistes, més mirats amb la nostra imatge personal i pública.

Un indicador clar d'aquest procés: els cursos que ofereixen els diferents Departaments de la Generalitat per als seus treballadors:

1. Inicialment només oferien cursos sobre Administració i serveis i de llengua i ús del català, aplicat a les necessitats d'una Administració amb una llengua pròpia.
2. Seguidament, i per no perdre el tren de les noves tecnologies, van començar a oferir cursos d'ofimàtica, bàsics i avançats.
3. Cobertes aquestes necessitats inicials, van començar a aparèixer els cursos sobre riscos laborals i salut laboral.
4. Amb l'obertura a Europa, tímidament han començat a aparèixer cursos d'idiomes o d'aprofundiment del coneixement d'altres idiomes (bàsicament anglès).
   
5. Finalment, des de fa pocs anys, també comencen a oferir la possibilitat de realitzar cursos de creixement personal: qualitat personal, intel·ligència emocional, afrontament de l'estrès...

Ja arribats a aquest punt no ens queda cap dubte que som una Administració oberta a una societat moderna, cosmopolita i benestant.

Hi ha encara força gent reàcia o escèptica per deixar-se seduir per aquestes darreres temàtiques de creixement personal. Potser per por a conèixer-se i no agradar-se? Perquè potser millor no remoure coses que no acabo d'entendre o que em fan patir?

Nosce et ipsum: Coneix-te. El coneixement del món, de l'entorn, de les coses ha de començar per un mateix.

Potser la societat fins fa poc era poc donada a parlar d'afectivitat, de sentiments o d'emocions i a l'escola ens ensenyaven a emmascarar amb conductes i normes l'aflorament del Jo a l'exterior.

Tot això que hem guanyat. I ens queda tan camí per córrer.

Diccitionari: Diccionari de citacions i frases cèlebres

Ara que el temps i les obligacions m'ho permeten, he pogut encarar decididament la meva aportació en el camp paremiològic a la xarxa.

És clar que escriure un blog no és el mateix que publicar en paper. Però penso que Internet ens ha facilitat compartir moltes coses. La immediatesa en les consultes, l'actualització constant, la interacció entre l'autor i els lectors, la monitorització a través dels canals RSS, tot plegat li proporcionen uns bonus sobre el format paper que no es poden desestimar. Fins i tot cap la possibilitat de l'autopublicació, dels llibres digitals... En fi, un seguit d'avantatges que no podia deixar passar.

Així, al meu blog personal, aquest on escric ara, on parlo de les meves inquietuds, del meu poble, de la meva llengua, del meu país, de tot una mica, vaja, d'una manera més o menys miscel·lània, s'hi han anat sumant fins a 4 obres més, que, a poc a poc, us aniré presentant.

I com també ho vaig fer primer amb el Refranyer català-castellà i després amb la Biblioteca paremiològica, ara li toca el torn al Diccitionari. Després tocarà parlar de la Paremiologia didàctica, un altre projecte que m'il·lusiona especialment.

Aquest diccionari de citacions i frases cèlebres ja és un projecte antic que vaig iniciar en la meva pàgina personal, amb menys mitjans i coneixements, sens dubte.

Es tracta d'una recopilació de cites cèlebres i proverbis, amb anotació de la font on l'he trobada, d'equivalents idiomàtics si m'ha arribat en una altra llengua que el català i de l'obra o lloc concret on el personatge en qüestió la va dir, si tinc aquestes informacions.

El format blog, com en el refranyer, em permet també etiquetar cada comentari amb el nom de l'autor, la paraula temàtica i un buidat de les paraules clau. Com que Blogger només admet una indexació temàtica, he hagut de fer servir uns codis per diferenciar cada un dels tres apartats temàtics:

• 00 Per als noms d'autors
• 11 Per a les paraules temàtiques
• i a continuació la resta en ordenació alfabètica.

Al menú lateral dret també hi he incorporat un cercador cenyit al Diccitionari només i un apartat amb enllaçosinteressants de reculls de citacions i frases que aniré ampliant a mida que en vagin apareixent de noves.

També acostumo a incorporar un apartat per a les ressenyes que algú fa dels meus blogs. A veure qui s'anima a encetar l'apartat del Diccitionari!