La transmissió dels recursos d'una llengua

Els estudis de sociolingüística s'entesten a presentar-nos el català com una llengua amb un ús minoritzat i que necessita una protecció especial perquè pugui esdevenir una llengua normalitzada. En plena era de la globalització, els auguris no poden ser més pessimistes per a les llengües petites. Ja ho sabem: el peix gros es menja el xic.

El fet que el català sigui la llengua vehicular de l'ensenyament pot ajudar a entreveure amb cert optimisme un millor coneixement de la llengua. Però no és gens clar que aquest coneixement comporti una més continuada i major presència social del català. Vull recordar aquí la polèmica oberta sobre si el català és realment la llengua dels patis, i no només la de les aules (i no sempre).

Si ens fixem en un aspecte molt concret de la llengua, com és el camp de la fraseologia, veiem que les previsions més apocalíptiques hi tenen un bon argument de pes. Quants cops no hem sentit aquell polític ─o aquell metge, o aquell artista, o aquell periodista, etc.─ en intervencions als mitjans de comunicació parlant un català no sempre prou polit ni fluid, que quan necessita usar una frase feta o fer referència a un refrany, espontàniament li surt la versió castellana?

Per exemple:

• «Els nens petits ploren, perquè, ja se sap, quien no llora no mama» (Carme, llevadora de Montmeló, 18-2-98). Podria haver dit qui no plora no mama, directament.
• «Ho diuen perquè en el món dels artistes hi ha aquesta provisionalitat, d'aquí te pillo, aquí te mato» (A. Buenafuente, Sense títol, s/n, TV3, 13-2-98). Podria haver dit d'aprofitar les ocasions o oportunitats.

La insistència amb què es produeix aquest fenomen ens podria fer pensar que el català no té refranys, ni frases fetes. I sabem del cert que això no és així. Què passa, doncs?

Els diccionaris no només recullen les paraules soltes de cada llengua. Hi ha un seguit d'expressions que són la combinació d'un seguit de paraules que no s'expliquen pel recte significat de cada una d'elles, sinó que prenen una nova significació. Això són els modismes i frases fetes d'una llengua. Desconèixer aquestes expressions ens pot portar a equívocs o a traduir veritables disbarats.

Per exemple, l'expressió fer moros no es pot explicar pel significat de cada una de les paraules de l'expressió. No vol dir 'engendrar, crear, etc., algú natural de la part septentrional d'Àfrica, de cultura i llengua àrab o berber', sinó que quan apareix així té una significació totalment diferent: 'cisar' (distreure fraudulentament [part d'una quantitat]).

Hi ha hagut un trencament en la transmissió d'aquestes expressions d'ús corrent fa unes dècades. Si fos perquè la llengua no les necessita per expressar-se, només caldria acceptar-ne el pas al calaix del passat. Però no és així.

El problema és que la gent usa el referent que té més proper en altres llengües ─en el nostre cas, per proximitat, la majoria de casos són per interferència del castellà─ perquè desconeix com es diu en la seva llengua pròpia.

No és un problema de la capacitat i ductilitat que té la llengua per generar aquestes expressions, sinó del desconeixement que els parlants tenen d'aquestes expressions, que són les que millor recullen el geni de la llengua.

Cal, doncs, fer una aposta clara per la recuperació d'aquestes expressions ben genuïnes del català. No només ens hem de preocupar d'una ortografia polida. Necessitem recuperar el geni creatiu de la llengua i dotar la llengua de les eines necessàries per moure's amb desimboltura en qualsevol àmbit. És molt important la feina de creació terminològica que s'està duent a terme des de diferents institucions. Però cal no oblidar tampoc el català més quotidià, el de la nostra llengua de cada dia.

I el que no es pot posar en dubte és la vigència absoluta que tenen aquestes petites fórmules en la vida quotidiana de cada dia. Quants cops no recorrem a aquella frase feta o aquell refrany per exemplificar una situació concreta!

Una altra mostra de la vigència de les parèmies és que, encara que tots els llibres d'estil periodístics s'entesten a recomanar que no s'usin en el llenguatge periodístic, tots els diaris en van plens, però plens de debò. Sobretot s'usen en titulars per ressaltar una notícia i donen nom a moltíssimes capçaleres de col·laboracions als nostres diaris i revistes (per exemple, encara recordem «Al cap i a la fi», de Salvador Alsius a l'Avui, «Pel broc gros», de Joan Oliver, també a l'Avui, etc.).

S'ha avançat molt, amb la disponibilitat d'internet per al públic en general, pel que fa a facilitar la consulta i l'accés a repertoris i bases de dades enciclopèdiques de les llengües. I en català, on l'índex d'estudiosos de la llengua i lingüistes deu ser de les més elevades del món, no hi manquen moltes i variades iniciatives, tant en paper com en línia; tant particulars, com d'entitats públiques.

En farem cinc cèntims i mirarem quines llacunes cal abordar i omplir.

Les imatges estan extretes del web. El mapa de l'extensió de l'expressió 'fer l'ullet' està tret del lloc El Talp, allotjat a Racó Català. I la portada d'Aforística Mèdica de d'Oleguer Miró, està tret del lloc web de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears.