dissabte, 25 de juliol de 2009

Relat: La meva notícia (II)

En Jan i la Lídia viuen en un poble als afores de Barcelona. Va ser una decisió difícil marxar de Barcelona, on tenien família, amics, la feina i un cabàs de records. Però el brogit constant del cor artificial de la ciutat, la contaminació sempre als límits de la salubritat ─que tan perjudicava els delicats pulmons del Jan─ i la il·lusió per bastir un niu de felicitat on els fills, a venir, tinguessin una infància feliç i tranquil·la, els van empènyer ara fa tres anys a marxar del niu urbanita i començar de nou en un altre lloc.

Som joves ─es deien. Mentre acabaven d'embalar els darrers llibres en unes petites caixes de cartró, apilables i fàcilment movibles per al trasllat del matí següent. Els feia por, és clar. I qui no té por de fer cau i net i tornar a començar en un lloc que amb prou feines sap col·locar damunt d'un plànol?

Demà al matí ha d'estar tot a punt, per quan arribi la furgoneta del trasllat. Vint-i-cinc metres cúbics de tragí és la xifra freda del que ocupen dos anys de records compartits.

No és pas un punt final. És el tercer trasllat des que va néixer en aquella casa a Sant Gervasi de Cassoles. El primer punt el va posar als dinou anys quan va marxar de casa els pares per aprofitar una beca d'estudis que li permetia seguir la carrera universitària a Escòcia.

I per què no estudies psicologia aquí? Ja te'n sortiràs amb l'idioma, les feines i el clima? Qui realment no sabia si se'n sortiria era la mare, que veia marxar el fill petit abans que el gran.

(continua)



Enllaços als lliuraments anteriors

- La meva notícia (I)

13 comentaris:

McAbeu ha dit...

És fan curtes aquestes entregues.
Esperarem el següent fascicle setmanal ;-)

vpamies ha dit...

És que si no no em donava per tot l'estiu. :-)

Ho he volgut aplicar al format blog: una pantallada per fragment de relat, grosso modo (almenys els qui tenim la resolució de pantalla prou gran per llegir el text sense haver de fer ganyotes i estirar els ulls com si fóssim xinesos).

Assumpta ha dit...

M'agrada moltíssim com escrius!! :-))

He anat a buscar la primera entrega per recordar-la bé :-)

Estaré pendent de la propera!

www.guionmental.es ha dit...

JO SE COM ACABA, ELIS, ELIS!!!! :.)

el 20% de la família Pàmies
Cristina

Assumpta ha dit...

Jajajaja Cristina... Felicitats amb un dia de retard ;-))

Ah!! i més val que acabi bé, eh? ;-)

vpamies ha dit...

Cristina... i si he canviat el relat inicial? hehehe... ara també te l'hauràs de llegir un altre cop! :-)

vpamies ha dit...

No m'animis gaire, Assumpta, o convertiré aquest blog en un blog de relats... tu mateixa! :-)

Puigmalet ha dit...

Aquesta Cristina ha posat la publicitat gens subliminal d'un web que no existeix.

Estic pensant com reenviar-te els meus orientals. Tremola.

vpamies ha dit...

Com que no existeix? No has vist ni la punta de l'iceberg?

El que passa és que no és un blog i no hi pots deixar comentaris. :-)

Assumpta ha dit...

A mi m'agraden els blogs de relats! :-))

De fet et volia proposar que participessis amb un conte al blog dels 365-relats de la Bajoqueta.

http://365contes.blogspot.com/

La proposta consisteix en poder publicar un conte cada dia durant un any. T'animes? :-)

vpamies ha dit...

Conec els 365 contes de la Bajoqueta. Però et diré un secret: només tinc un relat redactat. :-)

I és aquest que us estic lliurant setmanalment. Potser serà massa llarg per als contes de la Bajoqueta...

En tinc d'altres començats, embastats, idees... Però no he tingut temps de posar-m'hi. I pel que veig, em sembla que no sóc pas de microrelats, jo.

Carme ha dit...

Doncs si que es fan curts els bocinets... a veure si malgra les vacances i desconnexions puc anar-te seguint.

Assumpta ha dit...

D'acord :-)

Era una idea... tot i que suposava que diries que no :-))