dilluns, 28 d’abril de 2008

La confidencialitat de les correspondències

Trobo que és un tema de gran importància i pel qual no podem passar-hi de puntetes: les nostres adreces de correu electrònic són dades que han de tenir una protecció eficaç i garantida.

És la millor manera d'evitar fraus i el bombardeig de correus brossa, per exemple. O sorpreses desagradables. Oi que no deixem en llocs visibles els nostre nombre de telèfon o el de les targetes de crèdit? Sempre he pensat que en aquests casos ha de prevaldre el sentit comú, que diuen que és el sisè sentit de les persones, encara que Eugene O'Neill digui que «Creure en el sentit comú és la primera falta de sentit comú».

Però avui la meva reflexió anava cap una altra banda. Diguem que just al pol oposat: quan un excés de zel fa que ni tan sols les persones del nostre cercle més o menys íntim tinguin accés a determinades dades.

Recordo per exemple l'anecdota d'un company de feina a qui li vaig demanar una vegada el seu telèfon particular de casa... i, per costum, me'l va dir amb dos dígits girats. La sorpresa va ser seva quan li vaig trucar igualment, perquè vaig poder trobar el bo per altres vies. :)

Ara, la majoria de plataformes de la web 2.0 permeten l'enviament de missatges a altres persones d'una manera opaca, sense que tinguis la seva adreça de correu, a través d'una única plataforma que salvaguarda les dades personals.

Jo fa anys que em moc per Internet i sé com és d'important conservar i vetllar per les adreces dels coneguts i amics. Per exemple, el Networking s'alimenta d'això i és una eina de socialització i de comunicació formidable.

Però és clar, ara mateix em trobo amb molts coneguts (i més que coneguts), amb els quals em comunico regularment a través de diferents plataformes (Open Directory Project, Blogger, Flickr, Ipernity, Xing...) però dels quals no tinc ni tan sols el correu electrònic. I si em vull posar en contacte amb ells només ho puc fer a través de la plataforma que compartim.

Per tant, Internet ens acosta, i tant. Però de vegades, també ens aïlla.

Vull acabar amb una reflexió: hem de pensar per a què volem fer servir Internet. És clar que hem de ser curosos amb les nostres dades privades, però també hem de possibilitar que siguem accessibles per a qui li pugui interessar trobar-nos.

Per això jo tinc visible el correu en el meu perfil de Blogger i així ho disposo en la majoria d'entorns socials que ho possibiliten... o poso un enllaç a un correu en tots els blogs que publico. Perquè encara que de vegades algú faci ús i abús d'aquestes dades i puc rebre un mateix missatge més de cinc vegades (Spam!!!), també he de dir que la majoria d'interlocutors que he fet per Internet són cordials i fan un ús racional i adequat d'aquestes dades sensibles.

6 comentaris:

Joan Vilarnau ha dit...

El que és evident és que les lleis regulen Internet d'una forma molt més restrictiva que la resta d'aspectes a la vida, ja que si enviem publicitat per correu electrònic podem acabar perseguits, però a la bústia de casa cada dia hi ha muntanyes de fulletons publicitaris, i això és perfectament legal. No defenso l'spam, però la publicitat "atòmica" (en termes de Negroponte) implica tallar arbres, gastar tinta, transportar el paper...

Una altra reflexió possible és que Internet ens ofereix no només una forma de comunicació, sinó moltes...

Puigmalet ha dit...

Són opcions. Potser hi ha qui prefereix mostrar-se a la xarxa però només fins a un cert límit.

En el teu cas és millor mostrar-se obertament, ja que la teva tasca paremiològica es beneficia del treball cooperatiu.

vpamies ha dit...

Gràcies pel comentari, Joan.

Sí, és clar que la publicitat per Internet és més "barata" i "ecològica". per això molts spammers ho fan sense cap mena d'escrúpol. I encara estan fent un favor al medi ambient!!

La reflexió del meu escrit, però anava pel terme mig: vetllar per la privacitat de les nostres dades, però que no resultin blindades per aquelles persones a qui realment li pot interessar contactar amb nosaltres.

vpamies ha dit...

Sí, Puigmalet, mostrar-se obertament, però amb precaucions. :-)

Sempre amb precaucions. Accessible, però no pas per a tot ni per a tothom.

El punt es trobar l'equilibri i l'enginy perquè qui realment et vulgui trobar ho pugui fer, però que no t'arribin comunicacions indesitjades. Utòpic, ho sé, però anem cap a la utopia!!

Jordi Gomara (itaca2000) ha dit...

Doncs mira, jo en algunes plataformes internàutiques tinc posat fins i tot el mòbil, i mai no m'ha trucat ningú, ni tan sols un fatxa per amenaçar-me de mort; i això que passo per ser un perillós blocaire antisistema, pobre de mi. Ara, potser és que no aixeco cap expectació, malgrat que de tant en tant alguna rosa nòrdica m'envia algun correu electrònic per si vull sortir amb ella (paraula, no menteixo pas, val una altra cosa és que "el chaval lo vale" ;-) i en facebook m'envien "flirtejos" que mai no aconsegueixo saber de qui provenen perquè crec que has de convidar a 20 amics perquè t'ho digui; o sigui que "al tanto"!

En tot cas, saps que en el bloc "Espai Vallromanes" he donat canya d'allò més i traient els típics anònims que, més o menys, ja sabíem de qui provenien, l'única cosa que m'ha passat és que em matessin el gos (però segur que això no hi tenia cap relació) i ni els mossos d'esquadra ni els jutges, als quals sempre ataco a tort i a dret des del meu bloc ITACA2000 ni tan sols s'hi han molestat ni en un sentit ni en un altre, com bé saps ni tan sols han investigat la mort del meu gos tenint en compte que al final els sospitosos es reduïen al nombre d'un només, (aproximadament, eh, o sigui entre 1 i 1 més o menys, o dit d'una altra manera, entre el que vivia enfront d'on van matar el gos i el que vivia enfront d'on van matar el gos, o sigui la cosa era saber si havia estat "Pepito" o bé "Pepito", la feina era àrdua i dura però hi havia un àrea àmplia... ...ment delimitada, tan delimitada que fora impossible mirar a un altre lloc diferent)

El que volia dir és que el fet de deixar les meves dades pertot arreu, el telèfon mòbil en alguns llocs i ben públic, etc., el que m'angoixa més és tenir ara mateix 1.500 correus per llegir a gmail, 3.000 d'espam i passar olímpicament dels altres comptes d'email.

Que la gent no vol gastar-se ni un duro en trucades telefòniques i menys a mòbils ni que sigui per amenaçar-te, ara sí que es posen una mica pesadets amb el correu electrònic i especialment des que tinc facebook. Altrament, sempre faig moltes compres per internet amb les targes de crèdit i mai no m'han tocat ni un cèntim. Jo que sé, a vegades tot sembla tan relatiu. Només cal que t'hi amaguis perquè tothom et busqui, però jo que sóc un exhibicionista de naixement i publico totes les meves dades a tot arreu estic la mar de tranquil en aquest aspecte. Coses de la vida que deia aquell.

Salutacions, en tot cas
Jordi

vpamies ha dit...

Saps quin problema hi ha amb el que deixes a Interent, Jordi? Que hi queda per sempre.

Per això diuen que has de ser molt curós amb el que escrius o amb el que ofereixes a Internet referit a la teva persona.

Quantes persones de joves han penjat un vídeo fent el burro... i després se'l van retrobant un i un altre cop.

Mira com és d'important el tema, que hi ha empreses que es dediquen a crear-te un perfil públic a Internet, pagant una sucosa quantitat, és clar.

Quan poses en un cercador el teu nom i cognom, el que hi surt és un curriculum complet de la teva activitat, formació i interessos.

I sempre hi ha qui ho pot fer servir amb males intencions... si hi troba el què.

Però no sóc pas dels de tenir por... però sí que crec que s'ha de ser curós i atent amb les dades que facilitem.