Divendres 13: Renfe s'apunta a engrossir el mite

7.15 h del matí. Estació de Montmeló (Vallès Oriental). Línia 2 de Rodalies Renfe.
Matí xafogós i les cares endormiscades de la gent traspuen l'essència de cada divendres. De cada divendres dic? No pas! Avui és divendres 13. Qui creu en la malastrugança d'aquesta data? Nyec! Diu l'epistemologia popular que només queden 37 divendres 13 més perquè s'acabi el món.

Sí, ja ho sé que és superstició anglosaxona, però què en sap Renfe de les diferents cultures? S'apunten al primer carro que passa!

7.20 h del matí. Agafo el tren amb una puntualitat impròpia o sorprenent. No és el mateix tipus de tren de cada dia. Nyec. Alguna cosa passa. És un regional d'aquells més amples i de l'any de la Quica. Més nyec, si cal. Però trobo lloc, que és l'important a aquestes hores del matí que et ve de gust que et portin, asseure't, tancar els ulls i escoltar una bona música a través dels auriculars de l'mp3. Fa força dies que estic escoltant la discografia completa de Peter, Paul & Mary.

7.25 h del matí. Estació de Mollet-Sant Fost. Pugen al tren un grup de dones que em sona d'haver-hi coincidit algun altre cop. Ocupen els altres tres seients de la zona on jo estava. Parlen animadament entre elles, de la feina, de Sant Joan que ja s'acosta... Jo segueixo amb la meva música... I'm the kid who ran away with the circus | Now I'm watering elephants | But I sometimes lie awake in the sawdust | Dreaming I'm in a suit of light...

7:45 h del matí. Entrem al túnel que ens ha de portar fins a Passeig de Gràcia. A l'estació de Sant Andreu he mirat de cua d'ull l'andana i he vist una perspectiva diferent: avui vaig en el darrer dels tres primers vagons de cap i normalment ho faig en algun dels tres de cua. No per res, però al cap i a la cua del tren és on s'acumula sempre més gent i hi costa trobar un seient buit. Prefereixo després haver de caminar una mica més a l'andana de Passeig de Gràcia, estreta, sufocant i perillosa, que fer tot el trajecte dret i amb estretors.

7:50 h. del matí. Ja hem passat l'estació del Clot, de les més fosques, tètriques i deixades de la xarxa ferroviària amb què ens obsequia Renfe. Si les catenàries són d'abans de la Guerra Civil, l'estació del Clot l'hi fa justícia.

7.52 h. del matí. Deixem enrere l'estació del Clot i ens endinsem al túnel camí de Passeig de Gràcia i Sants. Tot sembla anar com sempre, quan sobtadament el tren fa una aturada brusca i inesperada al mig del túnel. No hi fas cas. El semàfor no haurà canviat encara. En hores punta, el trànsit de trens és elevat i de vegades s'arrengleren esperant que l'andana quedi lliure. Segueixo endormiscat amb la música que circula fluïda a través dels auriculars: I'm walkin' down that long, lonesome road, babe, | Where I'm bound, I can't tell | But goodbye is too good a word gal, | So I'll just say "fair-thee-well"... «Deixa-ho córrer, ja està fet!»... penso, mentre taral·lejo amb un somriure als llavis aquesta magnífica cançó de Bob Dylan.

8:10 h del matí. Una altra vegada faig tard! Va marxar el Morlán i aquí tot torna a desgavellar-se. Quan el gat no hi és, les rates ballen. Portem mitja hora aturats al túnel i no ens han dit res de res. No era la comunicació una de les prioritats de la companyia?

Tots comencem a impacientar-nos. Molts farem tard a la feina. Però potser hi haurà qui perdi un vol o qui faci tard a un examen. Sort que ahir es van acabar els exàmens de selectivitat!

8:20 h del matí. Finalment ens diuen per la megafonia interna del tren que posaran un tren arrenglerat a l'altra via i ens hi haurem de traslladar per una pasarel·la. Qui diu que ja ho ha vist tot amb Renfe? Jo ja serà el segon cop que faci aquest paperot. L'altra vegada, per un atropellament mortal a Montcada, també un divendres, el 2 de novembre passat, un dia de pont d'aquells que el seny t'aconsella de no anar a treballar amb Renfe.

Les dones del costat no acabaven d'entendre què havíem de fer tot seguit i els ho he explicat. «Tu passa davant, que ja tens experiència!», em deien, mofetes. Pots comptar! Va, que no es tan gros com sembla. Ens toca recórrer per dins els tres vagons davanters del tren fins a la pasarel·la habilitada per al transvassament de persones. O és una captació provisional de persones que fa un tren des d'un altre tren per fer-les arribar a bon port finalment? Fotos i més fotos. Des del mòbil. Amb flaix i sense flaix. Mirant avant i cap enrere.

─Paaaaaa-taaaaaaaa-taaaaaaaaaa!

Algú en podrà fer un bon reportatge gràfic. Periodisme ciutadà? Bah!, pamplines, que ja porto prou cabreig pel retard i la desinformació. Però si algú em vol fer arribar alguna instantània, acabaré d'arrodonir aquest article amb elements gràfics de l'esdeveniment.

8:25 h del matí. Els passatgers dels tres vagons del cap ja som a l'altre tren. Ens hi hem encabut com hem pogut, perquè han aprofitat un tren que passava per allà, camí del Clot (enrere, com els crancs! Un altre cop al Clot) i ni tan sols l'han buidat. A més, la gent té tendència a quedar-se a la primera porta per on entra i s'ha fet difícil fer espai per a tots els passatgers del tren accidentat.

«─I jo com vaig des del Clot a l'Illa? Si les comunicacions per anar-hi des de Passeig de Gràcia ja són dolentes, des del Clot... com m'ho faig? I hi ha vaga de taxis, oi? Per acabar-ho d'adobar!» Una de les dones que m'ha acompanyat durant el viatge s'exclamava en veu alta...

8:40 h del matí. No m'aturo a demanar el bitllet Express. Quin timo!! Et faig perdre el temps, arribes tard, fes cua per sortir de l'andana, fes cua per validar el bitllet de sortida, fes cua per demanar el bitllet express, fes cua per demanar el justificant de retard i fes cua per anar cap al metro, camí de la feina.

No, comptat i debatut, si m'afanyo encara podré validar el bitllet que he fet servir a Montmeló i no em costarà més el farciment que el gall. Si m'espero per al bitllet express, l'hauré de fer servir per agafar el metro fins a la feina. Ja s'ho munten bé, ja!

Divendres 13? Quina tonteria, no us sembla?

---

Nota: Ja sortim al Telenotícies, a l'Avui i a Vilaweb.