Hola, amiga.
Amb tu he anat retardant aquesta conversa, perquè, no sé, en el fons ets l’única a qui em feia por d’atansar-m’hi massa.
Sí, sí. Em fas molta por, tot i que hem estat tan units i tan a prop l’un de l’altre.
He anat retardant aquesta conversa volgudament.
M’he atrevit de parlar amb l’amic Temps i m’ha dedicat uns instants deliciosos, uns moments inoblidables.
També he parlat amb l’amic Amor, que m’ha deparat sensacions, ara agradables, ara angoixants.
Però tu, amiga, tot i la teva tendresa, per què fas que m’aclapari la por?
Ets massa persuasiva, massa sensual, massa possessiva, fins i tot. Em vols tot per tu. O tot o res.
És un joc sense retorn on el que jo perdo tu ho guanyes. Però i després? Jo seré una més de les teves conquestes.
M’hauràs seduït, em duràs al teu món de sensacions i de plaers… però, i després, … què queda?
No amiga, no estic preparat per aquest viatge. Hi tinc molta tirada al que m’envolta i hi tinc encara massa deutes pendents, massa coses a fer, massa gent a qui estimar.
I tu ets molt gelosa. Em vols tot per a tu i jo no em puc donar a aquest plaer fugisser i destructiu.
Dóna’m temps. Necessito acabar quatre coses ben fetes encara. I ja en tornarem a parlar, d’acord?
Adéu, amiga Mort.
Sé que ens tornarem a veure, sense retrets, però sense presses, eh?
Nota: Escrit el 15 de setembre de 2001.
Blog personal de Víctor Pàmies i Riudor. En aquest diari pretenc fer la meva aportació a partir dels següents temes principals: l'actualitat de la llengua catalana; l'actualitat a Vallromanes, el meu poble; les meves lectures; llocs webs d'interès, i la paremiologia. Encara que finalment, acabaré parlant d'aquelles coses que em preocupen o que se m'acuden a cada moment.
5 comentaris:
per ser per qui és, déu ni dó....
no si valen festetjos amb aquesta.
si hi treus la darrera línia, és fantàstic, però amb aquesta em deixes preocupada....espero que tot sigui tant sols divagacions, tot i que la data em fa sospitar, però millor callar ja que desconec tot.
Precisament la data és la que em permet escriure-li. És una amiga que vaig conèixer ja fa uns quants anys, però no ens vam portar bé i cadascú se'n va tornar pel seu camí.
Aquesta amiga em va inspirar el cicle de poemes que he anat penjant al blog en aquests darrers mesos. Aquest text tanca el cicle.
Espero trobar alguna altra font d'inspiració menys perillosa que l'amiga deixada.
Bè, estic intentant entendre el comentari. És fort, i deep
Josep Maria, no pateixis. Ara em sabria greu que no dormissis.
Fa uns set anys, vaig passar un mal moment per uns bitxets que es van encarinyar d'aquest cos formós i va costar saber qui eren i com fer-los fora.
Uns dies a l'hospital, uns mesos de baixa, deixar de fumar i reprendre l'activitat normal, sense saber el què, però sense seqüeles: sí, així de rarot ja ho era abans. :-)
oki doki, got it. em sap greu lo de deixar de fumar..............
Publica un comentari a l'entrada