dissabte, 31 de maig de 2008

Quan l'amor crida a la porta

Quan l’amor crida a la porta, no li cal timbre, ni porta, si m’apures.

De fet no li cal ni que estiguis pendent d’aquella trucada. Sempre t’envairà en el moment més inesperat.

A la porta de la teva vida hi rebràs moltes trucades. I sempre, vulgues que no, hauràs d’obrir-la, la porta. I hauràs d’aprendre a interpretar qui és aquest que ara arriba. Què vol? A on em portarà?

A mi em van trucar a la porta ara fa molts anys. Era una noia encisadora, somrient, que semblava que no volia res.

Junts vam créixer i vam canviar la porta i els mobles i els acabats.

Aquests dies l’he vista patir. Per por de perdre’m.
Aquella noia que va obrir la porta, amb aquell somriure encisador, és ara una dona meravellosa: la meva dona.

L’últim cop que va sonar el timbre de la porta, vam anar a obrir-la junts, i sembla que es devien equivocar, perquè no hi havia ningú.



Nota: Escrit al setembre de 2001.


La imatge correspon al Castell de Tamarit (Tarragona), feta per Joanot, adherit a la campanya perquè es vegi novament TV3 al País Valencià.
Publica un comentari a l'entrada