Quan l’amor crida a la porta, no li cal timbre, ni porta, si m’apures.
De fet no li cal ni que estiguis pendent d’aquella trucada. Sempre t’envairà en el moment més inesperat.
A la porta de la teva vida hi rebràs moltes trucades. I sempre, vulgues que no, hauràs d’obrir-la, la porta. I hauràs d’aprendre a interpretar qui és aquest que ara arriba. Què vol? A on em portarà?
A mi em van trucar a la porta ara fa molts anys. Era una noia encisadora, somrient, que semblava que no volia res.
Junts vam créixer i vam canviar la porta i els mobles i els acabats.
Aquests dies l’he vista patir. Per por de perdre’m.
Aquella noia que va obrir la porta, amb aquell somriure encisador, és ara una dona meravellosa: la meva dona.
L’últim cop que va sonar el timbre de la porta, vam anar a obrir-la junts, i sembla que es devien equivocar, perquè no hi havia ningú.
Nota: Escrit al setembre de 2001.
La imatge correspon al Castell de Tamarit (Tarragona), feta per Joanot, adherit a la campanya perquè es vegi novament TV3 al País Valencià.
Blog personal de Víctor Pàmies i Riudor. En aquest diari pretenc fer la meva aportació a partir dels següents temes principals: l'actualitat de la llengua catalana; l'actualitat a Vallromanes, el meu poble; les meves lectures; llocs webs d'interès, i la paremiologia. Encara que finalment, acabaré parlant d'aquelles coses que em preocupen o que se m'acuden a cada moment.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Qui truca a vegades és el carter (algunes diuen que ho fa dues vegades) i molt sovint és el Sr. Correocomersiallllll.
Nano, que aquests escrits són moooolt personals, eh! Això que ho publiquis deu voler dia alguna cosa... Bona, imagino.
Tots els escrits són personals. Quan tirem cap a la narrativa o la lírica (no m'atreveixo a dir-li literatura, que jo no faig literatura) indefectiblement obrim una mica el nostre cor.
No patiu que ja s'acaba. Dissabte que ve tanco el cicle.
Ara vull provar amb la narrativa curta... ja veurem :-)
Hehehe, i no hi havia ningú al darrere de la porta? A veure si era algun veí que s'hi havia amagat!
"Aquests dies l’he vista patir. Per por de perdre’m" Ui, ui, ui, a veure si és que t'estàs tornant una mica "moro" darrerament amb tants efluvis primaverals!
Vinga doncs, a gaudir de l'amor que és allò realment més meravellós que hi ha a les nostres vides; malgrat que com tot, té les seves crisis, però, no cal preocupar-s'hi, ja en tenim experiència.
Salutacions
Jordi
Jordi, les persones es poden perdre per molts motius, en els quals no sempre hi ha la voluntat de trencar.
Si segueixes tot el poemari que he reproduït d'aquell any 2001 segur que en treruràs l'entrellat.
I si no, espera al dissabte vinent, amb l'últim escrit d'aquella època, que suposo que acabarà de donar llum a tot el conjunt. :-)
Vinga, ja li faré una ullada al poemari quan tingui una estona; en tot cas seguiré atent el teu relat, ara que t'has fet "relatero" com en Cortazar. Estarem atents a la teva nova etapa de refranyero-"cuentista" :-)
Salutacions
víctor, em pots aclarir si la fotografia es on em penso que es?
riells i viabrea, l'ermita? ja et diré per què.
Doncs no t'ho sabria dir M. Mercè. Cercava una porta antiga, forta, de fusta massissa... I el cercador em va abocar aquesta d'un reportatge de TV3. Com a la foto ja posa el logo de TV3 no vaig referenciar res més. A més, em va sortir d'una col·lecció a Flickr.
Ara la cerco i no em surten els mateixos resultats. :-(
Vas tu bé, company Víctor, la fotografia correspon al Castell de Tamarit al Tarragonès i està feta pel meu amic Joanot que, a més té "tots els drets reservats", i que l'únic motiu que fa que surti TV3 (si llegeixes a sota "Sí a TV3") és perquè ell és del País Valencià i fa una campanya contra el tancament dels emissors de TV3 al seu país. Com podràs comprovar al seu perfil i a les seves fotografies, és un dels fotògrafs més importants i premiats que pots trobar a Flickr, amb una mitjana de més de 300 visites diàries i més de 100 comentaris a les seves fotografies també a diari.
Tranquil, que si vol enviar-te els advocats jo puc intercedir per tu :-)
Aquí tens l'enllaç a la seva fotografia original: Castell de Tamarit by Joanot ©
Caram, Jordi, no hi ha com tenir bons amics!
Li vaig a demanar permís per continuar oferint la fotografia al meu blog... i si no, la treuré, és clar.
:-)
Publica un comentari a l'entrada