El meu país és molt petit. I jo, dins ell, m'hi sento petit, petitíssim. Ben poqueta cosa.
El temps... què és el temps?
No existeix el temps, només el moment. Tot passa, res queda. Tot és ara mateix. I la memòria o el futur, per a què compten?
No deixis les sendes velles per les novelles.
─Sóc un sembrador que sembra llavor. Llavor nova ─penses─, que surti esplendorosa i forta.
Però no pots oblidar-te de collir allò que ja has sembrat, allò que ja ha crescut i ha donat els seus fruits. Sí, ja ho sé que sovint cal escardar la terra, remoure aquelles arrels seques.
─Tornaran a florir? En el seu moment ho sabràs...
─En el seu moment? Quin és aquest moment?
Doncs aquest moment és ara. El temps d'estimar i de demostrar que saps estimar. El temps d'estimar i de sentir-te estimat. El temps de patir i de plorar. És temps de tot i de res. És un temps que ja ha passat. És en aquests moments quan reverdegen aquells brots que tenies abandonats.
Els brots nous? Pobrets, deixeu-los créixer que més endavant també et satisfaran o s'assecaran el primer mes sense pluges.
Brots vells, brots nous... a cadascun el que li correspon... i donem-los temps, caram!
I jo no he vist descendre els àngels sobre els seus querubins, ni els arcàngels, ni... Només he sentit en Rafael que cridava: «─¡Enfermera, enfermera! ¡Por favor!».
Nota: escrit al setembre de 2001.
7 comentaris:
Hola!, sóc nova al teu blog, i demano disculpes per endevant per les meves faltes d'ortografia. El temps ... aquest gran desconegut. Jo crec que cadascú té el seu, i aquest interactua amb el temps dels altres ... o no, tu pots anar amb el teu temps i compartir-ho, peró el temps és un instant fugiser, un moment el qual has de gaudir, per que és únic. Temps d'etimar, sempre, i d'esser estimat, també. Peró aixó és una utopia. I per qué no, una senda novella es pot enriquir d'una de vella.
Quin rotllo t'he posat aquí,jaja! peró en fi, aquest és un dels riscos de deixar espai als comentaris. Si no el deixes no em molestaré, jajaja!
Petons. Sóc la Caliope, i al meu blog no trovaràs enciclopèdies, peró hi trovaràs poesia i literatura.
Calíope, benvinguda al Raons que rimen. Espero que t'agradi i hi tornis.
Per les faltes d'ortografia, no pateixis: sé fer els ulls grossos quan cal. :-)
El temps... Mira, sense anar gaire lluny l'altre dia em deien que s'ha de viure el present: perquè el passat ja està passat i el futur... vés a saber. El que importa és el que s'esdevé en cada moment. Em sembla que m'ho deia una persona de 87 anys. ;-)
De fet, si mires els continguts del blog, veuràs que no faig literatura... bé, almenys això diuen alguns... Ocasionalment, penjo alguns poemes o relats més íntims, però no gaire sovint.
Tenia un poemari sobre el temps de feia uns quants anys i l'estic compartint ara.
Salutacions des de Vallromanes!!
gràcies per la rebuda. Quan pasis pel meu blog m'agradaria saber la teva opinió el nom ho diu tot, o gaire bè, caliopehistoriespicants jaja!
Petonets de nova lectora
És que amb el títol m'has espantat... Massa anys d'educació als Escolapis... ;-)
Però si vaig entrar a llegir la Mireia Galindo, també puc llegir la Calíope, és clar.
Hauré d'esperar que els nens vagin a fer nones, no fos cas que s'esveressin massa.
Tranquil, no hi han fotos indecents, bè hi ha la meva, peró estic molt formaleta!
Vols dir que comparteixes? A aquest "relat-reflexió" li manca tot un context informatiu sobre els personatges, sobre el moment viscut.. . que deixen molt oberta la interpretació. Un moment molt important, s'entén, si aquests pensaments va despertar.
Poques pistes, que d'aquells moments només en resta això: el record fet narració.
Et diré que la lectura, del Clínic estant, d'aquells dies era La mar no està mai sola, de Robert Saladrigas.
Publica un comentari a l'entrada