divendres, 9 de maig del 2008

Xitgoleps, zidgolep o xibòlet

Quan vaig fer l'article sobre el mot xitgolep, ja vaig veure que hi havia determinades inconcrecions i balls fonètics en el nom i la seva transcripció. Però em va resultar molt complicat trobar-ne prou dades per desencallar el trellat.

Jo vaig treballar amb la font més antiga on ho vaig trobar, Joan Amades en un article que escriu a l'Arxiu de Tradicions Populars, I (1928), que es diu Jocs de paraules i on fa un repàs de diferents mecanismes lúdics de la llengua. Les dades que ens dóna Amades són interessants, però bastant inconcretes i incertes. Us remeto a la transcripció que en vaig fer en aquell article.

Em sobta veure que Màrius Serra, en el seu Manual d'Enigmística (Barcelona, Ed. Columna, 1991), i en un article del seu blog d'enigmística amb el recull dels seus articles publicats al «Suplement Cultura» del diari 'AVUI' des de 1989 fins a 2007, remetent-se també a Amades, fa servir el terme zidgolep. Ell fa referència a una altra obra d'Amades, Números meravellosos, que en aquell moment no podia consultar.

Ara ja sí i us en dono la referència i la transcripció.
El mot setze és de difícil pronunciació pels no catalans i ha estat generalment acceptat com el nostre zidgolep, això és, com la paraula que inclou tota la gràcia fonètica i pronunciativa del nostre llenguatge impossible de pronunciar amb tota propietat pels que no són catalans. El mot zidgolep és aplicat a la paraula típica que encarna tota la gràcia i la personalitat del llenguatge quant a la seva pronúncia i que es creu que no pot ésser tan perfectament pronunciada per ningú que no sigui de la mateixa llengua. Els zidgoleps són comuns a tots els països i a cada llenguatge el seu, el mot significa blat en una llengua oriental, i segons conta la tradició, en una gran batalla entre els troians i els sibarites, aquests darrers van perdre, i el seu exèrcit restà completament desfet; per fefecte de la brega els uns i els altres s'havien barrejat, i com que eren de la mateixa raça i parlaven la mateixa llengua era una mica difícil la identificació d'amics i enemics, i els sibarites van fer passar tota la barreja de l'exèrcit per un reducte, on en passar era exigit a tot soldat de pronunciar el mot zidgolep, que en sibarita significa blat, i que si bé els troians sabien ben dir, no hi donaven l'entonació pròpia d'aquells, i el qui per l'entonació va deixar entendre que no era sibarita, fou impietosament degollat.
La llegenda dóna al nostre "setze" un significat semblant durant la famosa batalla de Montjuíc, ocorreguda durant la Guerra dels segadors. La fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega, i no podent identificar els uns dels altres, en trobar-se els grups els era reclamat de pronunciar el mot "setze" per a saber de quina banda era.
Fins al començament del segle passat només era usat com a zidgolep senzillament el mot setze, però aleshores es va augmentar la cosa amb alguns mots de pronúncia difícil per un no català, fent-se la coneguda frase:
"Setze jutges
mengen fetge
d'un penjat;
setze jutges
n'han menjat."
El zidgolep dels valencians és el número vuit.

Joan Amades (1930): Números meravellosos. Ed. Selecta (Barcelona). primera edició, 1982. Col·lecció "El tresor popular de Catalunya", núm. 7. Pàg. 214-216.
Tot em fa pensar en una transcripció d'un mot estranger amb diferents versions. Per això no trobo referències a Google.

Per mediació del meu col·lega lexicògraf Joan Puigmalet, Serra li apunta que en realitat no és ni xitgoleps, ni zidgolep, sinò xibòlet, d'acord amb la transcripció d'un terme hebreu que apareix en un paratge de la Bíblia.

Per tant, aquesta font incerta que Amades no detalla és un relat bíblic força conegut, recollit al Llibre dels Jutges, 12:5-6: el conflicte dels efraïmites amb Jeftè.

Reproduït de la Bíblia a Internet:
Conflicte dels efraïmites amb Jeftè

12
1 Els efraïmites es van aplegar i travessaren el Jordà en direcció a Safon. I anaren a dir a Jeftè:
--Per què has passat la frontera dels ammonites i els has atacat, sense cridar-nos perquè vinguéssim amb tu? Calarem foc a casa teva amb tu a dins!
2 Jeftè els va replicar:
--El meu poble i jo teníem un gran conflicte amb els ammonites; jo us vaig demanar auxili, però vosaltres no em vau alliberar del seu poder. 3 En veure que no veníeu a salvar-me, vaig arriscar la meva vida: vaig passar la frontera dels ammonites, i el Senyor els va posar a les meves mans. Així, doncs, per què heu vingut avui a atacar-me?
4 Jeftè va mobilitzar llavors tots els homes de Galaad i atacà els efraïmites. Els galaadites van derrotar els efraïmites, que els acusaven d'haver desertat d'Efraïm per passar-se a Manassès. 5 Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
--Ets d'Efraïm?
Si contestava que no, 6 li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l'agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.
7 Jeftè, el galaadita, va ser jutge d'Israel durant sis anys. Quan va morir, l'enterraren a la seva vila natal, a Sefé de Galaad.
Antoni Llull Martí, en Els perills d'una pronunciació inadequada en fa una narració molt aclaridora del passatge, que us reprodueixo també:
[...] Però la història registra casos d’efectes més greus, fins i tot de persones que perderen la vida per no ésser capaços de pronunciar un mot d’una determinada manera. Em sembla que el més conegut, és el que ens conta la Bíblia al Llibre dels Jutges, capítol 12.

Era el temps en què l’antic estat d’Israel encara no estava constituït, i per qüestions d’hegemonia en la projectada formació del nou regne, s’havia mogut una guerra entre la tribu d’Efraïm i la de Galaad. Uns i altres parlaven la mateixa llengua, però amb algunes diferències dialectals, i just acabada una batalla en la que els primers hi foren derrotats, els galaadites comandats per Jeftè, home cruel que anava a la seva sense contemplacions per a ningú, havien ocupat els guals del riu Jordà, que passava a ran del camp on havia tingut lloc aquella lluita fratricida, i quan, fugint de la desfeta, hi arribava un dels vençuts per intentar travessar-lo, li demanaven: “Ets efraïmita?” I aquell, com es pot suposar, responia “no”, i aleshores, els guardians del gual, per comprovar si deia la veritat, li manaven que digués xibòlet, mot hebreu que significa 'espiga' i també 'corrent d’un riu'. Com que aquell desgraciat, en el seu parlar deia sibòlet, talment l’amollava, sense malpensar-se o per pura incapa- citat de girar la llengua, i aquesta pronúncia el descobria com a pertanyent al poble enemic, i tot seguit aquells guardians del pas el degollaven.

No sabem quants en moriren, d’aquells desgra- ciats, descoberts per l’enginyosa i perversa estra- tagema lingüística, però el mateix passatge bíblic ens informa que foren quaranta-dos mil els homes d’Efraïm que en aquella ocasió caigueren. Els executats a la vora del riu possiblement no passa- ren d’alguns centenars, però mireu si ho pot ésser important pronunciar una paraula com pertoca! Avui en dia, aquell mot fatídic, xibòlet transcrit a la llengua anglesa amb la forma Shibolet és usual a Israel com a nom de nenes nascudes durant el Shavuot, la festa de la collita.
N'he buscat també els equivalents en castellà (schibboleth, sibbólet, shibólet o shiboleth, segons les fonts), anglès (shibboleth) i francès (chibboleth o schibboleth, segons les fonts) per poder-ho afegir al Vocabulari de paremiologia i a l'Enciclopèdia paremiològica.

Davant la variació per al castellà, prenc el terme que apareix a la Wikipèdia: schibboleth.

El terme ha acabat servint com a contrasenya o sant i senya, indicatiu de qualsevol ús de la llengua que denoti l'origen social o regional d'una persona o clau que permet identificar els membres d'un grup.

3 comentaris:

Puigmalet ha dit...

"No hi ha tema petit, sinó blocaire poc erudit"

Qui pensi que l'erudició no és divertida, no sap el que es perd.

Un gran article.

Anònim ha dit...

Tot i que no m'agrada donar-li la raó al Puigmalet, per una vegada té raó, hehe.

L'erudició és divertida i encara ho seria més si no haguéssim de treballar i poguéssim dedicar-nos-hi més sovint, coi!

Al·lucino, Víctor.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

La veritat és que la paraula és divertida, té la seva cosa. I no hi trobava gaire cosa.

El Puigmalet em va posar sobre la bona pista i ha facilitat que pugui sortir tot això. :-)