Suposo que pel meu passat diabòlic (a les Bruixes de la Salut i al Drac de Gràcia), encara corre per les meves venes l'emoció d'aquest còctel explosiu. El fum de la pólvora, que a estones et fa difícil respirar, el terrabastall dels petards, la sonsònia rítmica dels tabals, el córrer espantadís del seguici dels diables... Tot plegat ens remunta als albors de la civilització. El foc, el tro dominat damunt una maça, les guspires vives que semblen perseguir-te arreu on t'amaguis.
I hi frueixo especialment cada any, acompanyant-hi els meus fills que també observen, cautelosos però emocionats, la cercavila diabòlica.
Aquest any sorpresa de darrer moment: final de trajecte i crema del Casal, des del parc estant.
Callo, que les imatges parlen per elles mateixes.
3 comentaris:
Quine s fotos més boniques, m'ha agrat veure-les, crec que per a mi és millor aquí que no pas al natural. El fum, l'olor, m'atabala una mica.
Doncs a mi l'olor de pólvora em posa.
A mi em porta molts records i m'agrada veuer que els meus fills ho comparteixen.
Només cal ser previngut i portar roba adequada. I no fer imprudències!
Trobo que és una barreja explosiva, mai més ben dit. :-)
Publica un comentari a l'entrada